Els esports més practicats: el desfasament entre l'esport federat i l'esport popular i recreatiu

4. Els esports més practicats: el desfasament entre esport federat i l'esport  popular i recreatiu

 

La pràctica esportiva entre la població espanyola no ha experimentat canvis destacables, en termes percentuals, en els últims cinc anys, però tal com hem mostrat en el capítol anterior, s'ha reforçat significativament entre la població practicant la regularitat de la pràctica esportiva. Es tracta d'un canvi que ja va començar a emergir en l'enquesta de 2000, quan es van comparar els seus resultats amb els obtinguts en l'enquesta de 1995. Un increment en la regularitat de la pràctica esportiva que té en la població amb edats superiors als 54 anys i en les practicants femenines, als segments poblacionals que han incrementat en major mesura que la resta la pràctica esportiva regular.

Aquesta consolidació de la pràctica esportiva regular es dóna precisament en els grups de població que realitzen majorment exercitzacions físic-esportives recreatives, tant en instal·lacions esportives de caràcter públic o comercial com en espais oberts. No es tracta, doncs, que aquests grups de població facen més esport, de cort tradicional i federatiu, que la resta, sinó més aviat que realitzen activitats físic-esportives relacionades amb la creixent oferta de salut, recreació i manteniment. En aquest capítol anem a fitar empíricament l'abast de les pràctiques esportives tradicionals i federatives així com el de les pràctiques de salut i recreatives, per a d'aquesta manera conèixer la seua evolució en els últims anys.

4.1. Ordenació dels esports segons la seua freqüència de pràctica

Els resultats que es presenten en la Taula 21 evidencien i confirmen les tendències que s'han vingut registrant en les últimes enquestes. Uns canvis que han fet de la natació recreativa la pràctica més popular entre la població espanyola, el 33%, gràcies en bona mesura, com tindrem ocasió de veure en el capítol dedicat a la utilització d'instal·lacions esportives, a l'increment de l'oferta de piscines cobertes que són les que han permès desestacionalizar la pràctica de la natació i que les poblacions tant de les costes com de l'interior puguen nadar, de forma recreativa i saludable, al llarg de tot l'any. I és que la gran majoria, el 32,8% del total parcial 33%, practica natació de forma recreativa, mentre que només una petita minoria del 0,8% d'aquest total parcial, és la que gens amb una orientació competitiva. Dit d'una altra manera, el 98% dels quals practiquen natació a Espanya ho fan de forma recreativa i només el 2% ho fa de forma competitiva.

Ben diferent és el cas del futbol, el segon esport més practicat, el 31,7%, que per la seua pròpia condició té sempre un caràcter competitiu, per més que en els últims anys s'ha incrementat la seua pràctica en camps més orientats al seu ús recreatiu, com és el cas del futbol sala, el futbito, el futbol 7 i el futbol platja, que a diferència del futbol que es realitza en camp gran, es practica amb freqüència fora del control federatiu. De totes maneres, continua sent majoritària la pràctica del futbol en camp gran, mentre que no aconsegueixen la meitat els practicants de futbol que no són convencionalment grans, el 17,8% i el 13,9%, respectivament.

El cas del ciclisme, l'esport més practicat en tercer lloc, el 19,1%, mostra unes formes de pràctica similars a les de la natació, en el sentit que hi ha  una gran majoria de practicants recreatius, el 18,7%, i una reduïda minoria, el 0,4%, de practicants de ciclisme competitiu i federatiu.

La gimnàstica de manteniment en centres esportius és la pràctica físic-esportiva més freqüentada en quart lloc, el 14%, seguida del muntanyisme, senderisme i excursionisme, l'11,9%, de l'àmplia varietat de gimnàstiques rítmiques -aeròbic, expressió corporal, dansa, etc.-, l'11,7%, i de la carrera a peu o jogging, l'11,1%. Aquestes tres últimes modalitats de pràctiques físic-esportives juntament amb les quatre anteriors, constitueixen les set pràctiques que compten amb percentatges de practicants superiors al 10%.

És de notar que la comparació amb l'ordenació de pràctiques esportives de l'enquesta de 2000 només pot fer-se de forma aproximada, atès que els llistats d'esports d'ambdues enquestes no són completament iguals doncs la creixent diversificació de pràctiques esportives dins de cada modalitat esportiva, condueix al fet que els continguts de cada categoria d'esport que apareix ordenada en la Taula 21 siguen una miqueta diferents dels estudiats en enquestes anteriors.

Taula 21.Ordenació dels esports segons el nombre de practicants, 2005-2000

Esports 2005 2000
Natació 33 39
Natació recreativa -32.2  
Natació de competició -0.8  
Futbol 31.7 36
Futbol camp gran -17.8  
Futbol sala, futbito, futbol 7 i futbol platja -13.9  
Ciclisme 19.1 22
Ciclisme recreatiu -18.7  
Ciclisme de competició -0.4  
Gimnàstica de manteniment en centre esportiu 14 15
Muntanyisme/senderisme/excursionisme 11.9 13
Aerobic, rítmica, expressió corporal, gym-jazz, dansa, step, pilates, etc. 11.7 12
Carrera a peu (jogging) 11.1 11
Bàsquet, minibasket 9.4 12
Tennis 8.9 13
Atletisme 7.2 7
Musculación, culturismo i halterofília 6.8  
Gimnàstica de manteniment a casa 6.2  
Esquí i altres esports d'hivern 5.9 5.3
Pesca 3.8 4.3
Voleibol, voley platja i mini-voley 3.3 3.7
Tir i caça 3.3 3.5
Pilota (frontó, trinkete i frontenis) 2.7 3.9
Padel 2.4 1.4
Arts marcials (judo, karate, etc.) 2.2 3.5
Patinatge, monopatín 1.9 1.5
Tennis taula 1.8 3.8
Handbol, handbol platja 1.7 2.4
Lluita, defensa personal 1.6 --
Golf 1.5 0.7
Motociclisme 1.5 1.4
Bitlles, petanca 1.3 0.8
Activitats subaqüàtiques (bussege, pesca submarina) 1.3 1.7
Esquaix 1.3 1.9
Vés-la (navegació, windsurf) 1.1 1.3
Escalada/Espeleologia 1.1 1.5
Hípica 1 0.8
Piragüisme, rem, descensos 0.9 1
Rugbi, rugbi 7 0.6 0.3
Hoquei (herba, gel i sala) 0.5 0.5
Badminton 0.5 0.8
Automobilisme (ral·li, tot terreny) 0.3 --
Esgrima 0.2 0.2
Motonáutica, esquí nàutic 0.2 0.4
Activitats aeronàutiques (amb o sense motor) 0.2 --
Esports per a minusvàlids (físics, psíquics, cecs...) 0.1 0.7
Un altre esport 8.4 4
NC 0.3 --

 

Ara bé, més enllà dels valors concrets de pràctica de cada modalitat esportiva, que en una enquesta probabilística com la present sempre van acompanyats d'un cert marge d'error, potser siga igualment o més important comprovar en els resultats de l'enquesta de 2005 el grau de continuïtat del canvi que ja es va registrar en l'enquesta de 2000, en el sentit que l'increment de pràctiques esportives no federades, com el són la natació i el ciclisme recreatius, així com les múltiples varietats de gimnàstiques, va acompanyat del descens, tant en termes absoluts com a relatius, de la pràctica d'esports tradicionals de caràcter federatiu i, per tant, competitiu, com poden ser els casos de l'atletisme, del bàsquet i handbol, del tennis o de les variades arts marcials. 

I és que tal com assenyalàvem en analitzar les dades de l'enquesta 2000, totes aquestes modificacions en l'ordenació dels esports segons la seua freqüència de pràctica, exemplifiquen perfectament els canvis que s'estan consolidant en les societats postmodernes com l'espanyola pel que es refereix als hàbits físic-esportius de temps lliure i oci. Un canvi que posa de manifest una clara, i a voltes ràpida retirada en el favor popular d'esports de gran tradició federativa i competitiva, amb l'excepció del futbol que continua sent el més practicat dels esports federats i que, a més, compta amb molts practicants no federats, i l'auge d'activitats físic-esportives de recreació tant en instal·lacions esportives convencionals com en espais naturals, que es poden realitzar individual o grupalmente encara que amb una laxa o fins i tot nul·la relació amb l'associacionisme esportiu tradicional (García Ferrando, 2001a: 69).

És de destacar també que una bona part de la gran varietat d'activitats gimnàstiques no competitives i recreatives que s'ofereixen actualment, s'adapten molt bé a les necessitats de recreació i salut d'amplis segments de població urbana, que disposa d'un temps lliure limitat per a dedicar-ho a la pràctica esportiva. Aquesta situació contrasta amb el que ocorre amb alguns esports de gran tradició federativa, com l'handbol, bàsquet, tennis o voleibol, que malgrat haver incrementat la seua presència mediàtica gràcies a la professionalització creixent dels seus representants d'elite, convenientment patrocinats per signatures comercials com ocorre amb la resta d'esports professionalitzats el que reforça a més el seu caràcter d'esport espectacle, expliquen, no obstant açò, amb menys practicants populars que fa cinc anys.

En la present enquesta hem introduït una modalitat de pràctica físic-esportiva que no estava inclosa en edicions anteriors, la gimnàstica de manteniment a casa, que amb un 6,2% de pràctica, només lleugerament inferior a les pràctiques de culturismo i musculación, 6,8%, posa de manifest la creixent preocupació d'amplis segments de població per la salut i la bona condició física, com correspon a una societat com l'espanyola cada vegada més deportivizada.

Altres canvis dignes de ser destacats són els referents a modalitats esportives que vénen guanyant nous practicants des de fa unes dues dècades, com són els casos de l'esquaix i el pádel, que són esports que atrauen preferentment a públics urbans, i altres modalitats que es realitzen en espais oberts i naturals com el bussege, la pesca submarina, l'escalada i l'espeleologia, el golf, el windsurf i les trucades de forma difusa activitats de risc en la Naturalesa. En canvi, en la present enquesta de 2005, igual que l'observat en l'enquesta de 2000, no s'observa un increment significatiu de practicants d'activitats nàutiques, la qual cosa posa en relleu que encara no han aconseguit el caràcter d'activitats esportives i recreatives populars.

Aquesta falta de popularitat de les activitats nàutiques pel que es refereix a la seua pràctica, no deixa de significar un fort contrast amb el fet que Espanya siga el país europeu que compta amb un major nombre de quilòmetres de litoral. Un contrast que es fa més acusat si recordem que la vela espanyola d'alta competició ocupa amb freqüència llocs de privilegi en el plànol internacional, o que en els ports espanyols se celebren competicions de vela de gran projecció mediàtica.

Com ja indiquem en l'anàlisi de l'enquesta de 2000 i reiterem en la present enquesta, l'explicació d'índole sociològica que millor descriu aquesta situació de desajustament que existeix entre les enormes possibilitats del litoral espanyol i la relativament baixa pràctica d'esports nàutics, és la que ofereix el sociòleg Gregorio Méndez. Aquest autor, amb el seu treball de recerca, ha pogut constatar l'escassa xarxa d'instal·lacions nàutiques menors a Espanya, tant en el litoral com en les zones aquàtiques de l'interior, que unida al model seguit de concessió i gestió dels ports esportius, ha impossibilitat el desenvolupament públic, privat o mixt dels nous i variats productes nàutic-turístics per a activitats d'oci i recreació. Productes i activitats que són molt més populars en països com França o Alemanya, que no compten amb tants quilòmetres de litoral com Espanya, però que en canvi sí han sabut obrir l'espai territorial i lúdic del port esportiu a amplis segments de població de classes mitjanes. Tot açò ha conduït al fet que després de tres llargues dècades d'auge turístic, les activitats nàutiques a Espanya comencen en el segle XXI sense que la significació social que té l'embarcació per al seu propietari o usuari en general, haja cedit la seua preeminència al seu valor d'ús com a activitat recreativa i turística popular (Méndez, 2000: 643-4). En conseqüència, els esports nàutics a Espanya encara conserven una significació social pròpia de classes mitjanes-altes o superiors, la qual cosa condueix al fet que encara no es contemplen en l'actualitat com a activitats accessibles a segments més amplis i populars de població. 

En analitzar els resultats corresponents a l'enquesta de 2000 es destacava el relatiu declinar del nombre de practicants de la carrera a peu o jogging, que de representar el 15% de practicants a principis de la dècada dels anys 90, només aconseguia el 11% a la fi d'aquesta dècada (García Ferrando, 2001a: 72). Es tractava d'un canvi que també s'estava produint en bona part dels països occidentals, en els quals s'havia popularitzat en els anys 70 i 80 aquesta senzilla i eficaç forma d'activitat físic-esportiva, fins a tal punt que algunes carreres populars -maratons, mitges maratons, milles urbanes, voltes a peu, etc.-  van arribar a convertir-se en esdeveniments mediàtics que van desbordar el seu àmbit local per a aconseguir repercussió internacional, especialment les maratons en grans ciutats -Nova York, Londres, Amsterdam, Madrid, etc.- i algunes carreres de finalització d'any.

Ara bé, una vegada popularitzada aquesta activitat físic-esportiva va sorgir en els anys 80 i 90 la polèmica sobre els riscos que comporta per a la salut la seua pràctica intensa i perllongada, polèmica que va venir acompanyada de la popularització d'altres activitats que van començar a competir amb èxit amb la pròpia carrera a peu com a formes de recreació i manteniment, tals com el passeig amb ritme viu i sostingut, açò és, amb un explícit sentit esportiu, o les variades gimnàstiques de manteniment i les inacabables variacions entorn de l'aeròbic i activitats similars. Tot açò va ser restant practicants regulars a la carrera a peu no solament a Espanya com també en altres països avançats, encara que els resultats de la present enquesta de 2005, amb un percentatge de practicants similar al de l'enquesta anterior, 11,1% en 2005 i 11% en 2000, indiquen que sembla haver-se aconseguit un nou equilibri en el nombre de practicants. Un equilibri que posa de manifest que la carrera a peu ha aconseguit un nivell de pràctica consolidat especialment entre els públics urbans, una vegada passades les eufòries de la novetat de la seua pràctica popular dels anys 70 i 80 del passat segle. I és que la pràctica de la carrera a peu continua presentant més avantatges que desavantatges des del punt de vista de la salut i de la recreació, si es realitza amb moderació i amb algun tipus de control esportiu i metge.

Els més de trenta esports de la Taula 21 que la seua pràctica és esmentada per menys del 10% de la població, ofereixen perspectives de canvi i situacions d'ajust l'estudi detallat del qual queda fora de l'abast del present treball. Podem, no obstant açò, esmentar alguns dels canvis més obvis i notables que afecten d'una banda a esports que tenen un historial dilatat d'impacte popular, i els que afecten d'altra banda a esports de creixent i recent popularitat. Entre els primers cal assenyalar el bàsquet, tennis, atletisme, pesca, voleibol, tir i caça, arts marcials, tennis de taula, handbol, lluita, hoquei, rugbi, hípica, piragüisme i rem, bàdminton i esgrima, que o bé han començat a declinar en termes de practicants populars, o bé han estabilitzat la seua pràctica en nivells relativament baixos.

D'altra banda, són de destacar algunes pràctiques físic-esportives i jocs esportius que estan experimentant un creixement sostingut. La musculación i el culturismo, juntament amb la gimnàstica de manteniment a casa, són practicats per un nombre creixent d'afeccionats, igual que ocorre amb el pádel, el patinatge i monopatín i, de forma destacada, el golf, que estan aconseguint cotes de pràctica elevades, quan li les compara amb les quals tenien fa una o dues dècades.

4.2. Freqüència amb la qual es practiquen els diversos esports

L'ordenació dels esports que s'ha presentat en l'anterior Taula 21 no deixa de ser una forma, entre unes altres, d'analitzar les pràctiques esportives de la població espanyola. Una altra manera de fer-ho, complementària de la simple ordenació percentual dels esports que afirmen practicar els entrevistats, és atenent a la freqüència de la seua pràctica. Atès que en el qüestionari se sol·licitava als entrevistats que indicaren el grau de freqüència de la seua pràctica, a saber, tres vegades o més per setmana, una o dues vegades per setmana, amb menor regularitat o només en vacances, hem agrupat els diferents esports segons que la meitat o més dels seus practicants assenyalen una de les quatre anteriors modalitats de freqüència.

Vegem en primer lloc els esports en els quals una majoria dels seus practicants, més del 50%, fan esport amb regularitat setmanal:
 

Esports en els quals aproximadament la meitat o més dels seus practicants ho fan 3 o més vegades per setmana Esports en els quals aproximadament la meitat o més dels seus practicants ho fan 1o 2 vegades per setmana
Arts marcials (judo, karate, etc.) Natació de competició
Gimnàstica de manteniment a casa Futbol
Gimnàstica de manteniment en centre esportiu Futbol sala, futbito, futbol 7 i futbol platja
Esports per a minusvàlids Aeròbic, gimnàstica rítmica, dansa
Musculación, culturismo i halterofília Pádel
Carrera a peu (jogging) Lluita, defensa personal

 

Els sis esports els practicants dels quals són els més regulars, almenys bona part d'ells, són les diferents arts marcials (judo, karate, taekwondo,…), la gimnàstica de manteniment ben feta a casa o bé en un centre esportiu, les pràctiques de musculación, culturismo i halterofília, la carrera a peu o jogging, i les diferents modalitats esportives que realitzen les persones amb alguna minusvalidesa o discapacitat.

 És de notar les diferents característiques de cadascun d'aquests esports ja que les dues formes de gimnàstica de manteniment estan molt esteses com a pràctiques recreatives entre àmplies capes de població, igual que ocorre amb la carrera a peu. D'altra banda, les diferents arts marcials que van aconseguir un elevat nombre de practicants federats en la dècada dels anys 70 i començaments dels 80, especialment el judo, van iniciar a la fi dels anys 80 un declivi que, com veurem més endavant, sembla haver-se estabilitzat. Ara bé, els seus practicants continuen oferint una notable regularitat de pràctica, igual que ocorre amb els practicants que realitzen entrenaments conduents a conrear el seu cos mitjançant la musculación o el culturismo, o bé de forma federativa practiquen l'halterofília, tot açò en centres esportius especialitzats. I pel que es refereix als esports per a minusvàlids, encara que es tracta d'unes pràctiques minoritàries els seus practicants solen entrenar amb regularitat, com ho reflecteix el fet que els esportistes minusvàlids espanyols aconseguisquen amb freqüència excel·lents classificacions en les competicions internacionals, gràcies a l'especial protecció que es dóna a Espanya a aquests esportistes (Fundació ONZE).

Les altres sis modalitats esportives en les quals una majoria dels seus practicants les realitzen almenys una o dues vegades per setmana són la natació de competició, el futbol en camp gran i les diferents modalitats de futbol en camps més xicotets, la gran varietat d'activitats gimnàstiques predominantment femenines ben siga aeròbic, gimnàstica rítmica o dansa, el pádel, i la lluita i defensa personal. També en aquesta agrupació es troben esports de característiques ben diferents en les seues manifestacions federades, que són exclusivament competitives, recreatives-competitives, açò és, quan es competeix amb amics sense control federatiu, o senzillament recreatives sense ànim competitiu. La natació de competició, per la seua pròpia naturalesa, és exclusivament federada, mentre que la resta de les modalitats esportives són practicades de les tres formes indicades, ja que tant el futbol i les seues varietats, l'aeròbic i la gimnàstica rítmica, el pádel i la lluita, són practicades en el marc federatiu o fora d'ell, bé siga amb caràcter competitiu o recreatiu.

Més nombrosos són els esports que es practiquen amb menor regularitat o fins i tot només en vacances, com es pot observar en la següent classificació:
 

Esports en els quals la meitat o més dels seus practicants ho fan amb menor regularitat Esports en els quals la meitat o més dels seus practicants ho fan només en vacances
Tennis taula Piragüisme, rem, descensos
Esquí i altres esports d'hivern Activitats subaqüàtiques (bussege, pesca submarina)
Pilota (frontó, trinkete i frontenis) Motonáutica, esquí nàutic
Muntanyisme/ senderisme/ excursionisme  
Tir i caça  
Bitlles, petanca  
Pesca  
Esgrima  
Escalada/Espeleologia  
Automobilisme (ral·li, tot terreny)  

 

 

Es tracta en alguns casos d'esports que ocupen llocs elevats en l'ordenament dels esports més practicats, com és el cas del tennis de taula, muntanyisme, pilota, tir i caça. Però igual que ocorre amb la resta dels esports inclosos en tots dos agrupaments, açò és, bitlles, pesca, esgrima, escalada, automobilisme, piragüisme, activitats subaqüàtiques i motonáutica, se solen practicar de forma intermitent, en vacances i en èpoques de l'any concretes, la qual cosa dificulta o fins i tot impedeix la seua pràctica regular de la majoria dels quals reconeixen que els practiquen.

Una manera de visualitzar fàcilment la distribució del grau de freqüència de pràctica dels diferents esports, és la que es presenta en el Gràfic 6, en el qual s'inclouen els percentatges dels practicants dels vint esports més esmentats, distribuïts en les quatre categories de pràctica que acabem de presentar, i que ofereixen una nova forma d'ordenament que il·lustra molt bé les grans diferències de pràctica que ofereix cada esport tant en la seua composició interna com en la comparació de cada esport amb la resta.

Gràfic 6. Freqüència amb que es practiquen els esports més practicats

Freqüència amb que es practiquen els esports més practicats

 

4.3. Ordenació de les federacions esportives segons el nombre de llicències 

 

Una dimensió ineludible en l'estudi de l'estructura esportiva és la que es refereix a l'ordenació de les federacions esportives, de les quals es pot dir que han constituït el nucli central des del qual ha partit la consolidació de l'esport com un dels elements caracterizadores de les societats modernes i, per la seua pròpia constitució, deportivizadas.

Durant molt temps, pràcticament des de la creació de les primeres federacions esportives a Europa en la segona meitat del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX, parlar d'esport era, en la pràctica, referir-se a les activitats promogudes i controlades per les corresponents federacions. No obstant açò, l'emergència del moviment de l'esport per a tots en els anys 50 i 60 del segle XX en els països de l'Europa Occidental, va desafiar a l'hegemonia de la qual havien gaudit fins llavors les federacions esportives.

Amb l'auge de l'esport per a tots, el nombre de practicants d'un esport concret i el nombre de llicències esportives emeses i controlades per cada federació han tendit a allunyar-se un de l'altre, ja que excepte en uns pocs esports com per exemple el judo i altres arts marcials, la caça i pesca o el golf, en els quals la seua pràctica requereix majoritàriament la possessió d'una llicència federativa, el nombre de practicants recreatius tendeix a ser molt superior al nombre de practicants federats. La qual cosa no impedeix que les federacions esportives seguisquen constituint el nucli més ferm de la pràctica d'una àmplia majoria d'esports, per la qual cosa en un estudi com el present resulta convenient la seua anàlisi estadística amb la finalitat de complementar l'anàlisi anteriorment realitzada sobre els esports més practicats (veure Taula 21).

L'ordenació de les federacions esportives segons el nombre de llicències que arreplega el registre corresponent del Consell Superior d'Esports l'any 2004, es presenta en la Taula 22, que també inclou com a elements de comparació el nombre de llicències corresponents a 1999 i 1990, així com la seua variació percentual en els últims cinc anys dels quals es posseeix informació estadística, açò és, 2004-1999. Una ordenació que només ha romàs estable quan es tenen en compte els tres esports que compten amb el major nombre de llicències, a saber, futbol, caça i bàsquet, les federacions del qual vénen ocupant des de fa almenys dues dècades els tres primers llocs d'aquesta classificació.

Taula 22. Ordenació de les federacions esportives segons el nombre de llicències, 2004-1990

Esports 2004 1999 1900 Variació percentual 2004-1999
Futbol 678.788 578.213 408.435 17,40%
Caça 354.387 439.950 290.129 -19,40%
Bàsquet 305.842 275.737 205.019 10,90%
Golf 256.117 152.840 57.864 67,60%
Atletisme 109.884 88.515 94.432 24,10%
Judo 107.826 104.333 112.712 3,30%
Muntanya i escalada 95.629 58.134 53.702 64,50%
Tennis 95.132 82.184 122.290 15,80%
Pesca 92.689 29.834 40.321 210,70%
Handbol 90.774 66.382 140.763 36,70%
Karate 62.328 67.712 117.389 -8,00%
Tir olímpic 55.674 52.338 55.969 6,40%
Natació 45.700 10.064 21.941 354,10%
Vés-la 45.272 48.134 31.146 -5,90%
Activitats subaqüàtiques 44.062 39.160 18.077 12,50%
Taekwondo 40.519 36.332 60.494 11,50%
Voleibol 40.175 70.983 26.972 -43,40%
Ciclisme 38.471 35.020 42.552 9,90%
Esports d'hivern 33.699 36.808 49.300 -8,40%
Patinatge 33.674 29.653 22.603 13,60%
Petanca 28.794 19.869 31.043 44,90%
Piragüisme 27.574 10.479 16.860 163,10%
Hípica 27.371 3.786 12.663 623,00%
Escacs 26.562 18.556 25.070 43,10%
Pilota 22.694 22.407 24.264 1,30%
Colombicultura 19.556 17.162 21.929 13,90%
Padel (*) 17.545 5.463 -- 221,20%
Automobilisme 16.574 11.123 10.023 49,00%
Rugbi 15.973 14.538 14.070 9,90%
Motociclisme 14.298 6.799 9.310 110,30%
Salvament i socorrisme 13.058 7.715 9.479 69,30%
Bitlles 12.027 8.925 13.834 34,80%
Esports minusvàlids 11.465 13.457 1.727 -14,80%
Gimnàstica 11.261 8.879 8.972 26,80%
Tir amb arc 10.708 5.260 6.143 103,60%
Subtotal 2.902.102 2.476.744 2.177.497  
  95,74% 96,28% 93,90%  
Resta de federacions 129.160 147.539 204.088  
Total 3.031.262 2.572.368 2.319.038  

(*) La Federació de Padel es va crear en 1997

No obstant açò, a partir de finals de la dècada dels anys 90 comencen a produir-se canvis importants en el nombre de llicències de cada federació, canvis que en alguns casos són més d'índole burocràtica que esportiva, però en un altre casos responen a la popularització o decadència de la pràctica federada i, per tant, competitiva dels corresponents esports.

Per a procedir a l'anàlisi comparativa del nombre de llicències de cada federació, convé recordar que al llarg de la dècada dels 90, amb l'avanç de la descentralització de la política esportiva, es produeixen alts i baixos en el registre de les llicències d'algunes federacions en el Consell Superior d'Esports, de tal manera que el descens numèric entre 1990 i 1999 d'aquestes federacions es deu no tant al replegament del nombre de practicants federats, com més aviat a problemes en la transferència d'informació des de les federacions autonòmiques a les corresponents federacions nacionals, i d'aquestes al registre del Consell Superior d'Esports. Feta aquesta excepció que ajuda a relativizar les variacions percentuals corresponents al període 2004-1999, procedirem a glossar les dades més significatives que es presenten en la Taula 22.

El nombre total de llicències federatives ha continuat creixent al llarg dels últims quinze anys, sent més intens aquest creixement en els últims cinc anys, el 18%, enfront del que es va produir al llarg de la dècada dels 90, el 11%. Un creixement que, en termes absoluts, es concentra en les deu primeres federacions, que aconsegueixen la suma de 2.184.068, açò és, el 72% d'un total de 3.031.262 llicències en 2004. Ara bé, el comportament d'aquestes deu primeres federacions és ben desigual ja que quatre d'elles mostren un creixement sostingut des de 1990, com és el cas de les federacions de futbol -que té el 22,4% del total de llicències-, golf, muntanya i escalada i pesca, mentre que les altres sis es divideixen en dos grups: les que han crescut en els últims cinc anys però que han perdut practicants federats pel que fa a 1990, com és el cas del judo, del tennis i de l'handbol, i les que van perdre llicències -possiblement per qüestions burocràtic-administratives- entre 1990 i 1999, per a tornar a créixer entre 1999 i 2004, que és el cas de l'atletisme i del tennis.

La federació de caça és l'única d'aquestes deu primeres federacions que ha registrat pèrdues de federats en els últims cinc anys, el 19,4% de decreixement. Convé afegir per a finalitzar aquesta referència a les deu primeres federacions, que la federació de golf, que possiblement al llarg de 2005 o com a molt en el 2006 comptarà amb més de 300.000 fitxes -ve creixent a un ritme de quasi el 10% anual en els últims anys-, pot passar a ocupar el tercer lloc, per davant de la federació de bàsquet. El golf és potser l'exemple més cridaner de la popularització relativa a Espanya d'un esport que ha tingut fins fa poc una imatge elitista, però que ha començat a popularitzar-se ràpidament entre les noves classes mitjanes urbanes en l'última dècada i mitjana, gràcies a la construcció de nous camps de joc que han passat a ser utilitzats tant per un públic turístic provinent d'altres països europeus, com pels nous practicants espanyols, cada vegada més interessats pel golf, que és un dels pocs esports que pot practicar-se al llarg de tota la vida.

De la resta de les federacions esportives que apareixen ordenades en la Taula 22, només destacarem les que han experimentat pèrdues de federats, com són les federacions de karate, vetla, voleibol, esports d'hivern i esports de minusvàlids, sent el cas de la federació de vela el més cridaner pel desequilibri que existeix entre la gran tradició de la vela olímpica a Espanya, i la seua escassa pràctica popular. La resta de les federacions presenten variacions positives, que només poden ser avaluades en el propi marc dels corresponents esports, la qual cosa desborda l'abast de la present anàlisi.

Com a síntesi d'aquesta anàlisi, i sense entrar en valoracions concretes, pot ser d'interès tenir en compte l'ordenació que es presenta en el següent quadre, en el qual hem agrupat a les federacions en quatre categories, tres d'elles corresponent a les federacions que han crescut més del 100%, entre el 30 i el 100%, o menys del 30%, i una quarta categoria que la integren les federacions que han perdut llicències:

Classificació dels diversos esports segons l'evolució del nombre de llicències federatives a Espanya en el període 2004-1999

 

Federacions esportives el nombre de les quals de llicències ha crescut més d'un 100% Federacions esportives el nombre de les quals de llicències ha crescut entre un 30% i un 100% Federacions esportives el nombre de les quals de llicències ha crescut menys d'un 30% Federacions esportives que han decrescut
Hípica Salvament i socorrisme Gimnàstica Voleibol
Natació Golf Atletisme Caça
Padel Muntanya i escalada Futbol Esport minusvàlids
Pesca Automobilisme Colombicultura Esports d'hivern
Piragüisme Petanca Tennis Karate
Motociclisme Escacs Patinatge Vés-la
Tir amb arc Handbol Act. subaqüàtiques  
  Bitlles Taekwondo  
    Bàsquet  
    Ciclisme  
    Rugbi  
    Tir olímpic  
    Judo  
    Pilota  

 

 

4.4. Interès i satisfacció amb la pràctica esportiva: entre el desig i la realitat

Al llarg de les enquestes d'hàbits esportius que han precedit a aquesta que venim presentant, hem tingut ocasió de constatar que l'esport és una activitat de temps lliure que no solament és practicada per un nombre creixent de ciutadans de totes les edats com, i de manera específica, és una activitat especialment desitjada per amplis grups de població. És per açò pel que resulta molt significatiu conèixer fins a quin punt els individus realitzen tot l'esport que desitgen practicar o si, més aviat, i com cal anticipar pels desitjos manifestats tant en anteriors enquestes com en la present, no practiquen molts d'ells tot l'esport que consideren satisfactori des del seu propi punt de vista personal.

Amb l'objecte d'estudiar en major profunditat aquesta dimensió de la pràctica esportiva i tal com es va realitzar en passades enquestes, s'ha classificat als entrevistats en sis categories resultants de combinar dues variables, el grau d'interès per l'esport i el tipus d'orientació cap a la pràctica esportiva. La descripció i quantificació de cada categoria i la seua evolució percentual en el període 2005-2000 es presenten en la Taula 23, en la qual cal destacar una vegada més, doncs ja es va fer d'igual manera en l'estudi corresponent a l'enquesta de 2000, que la categoria més nombrosa de població la integren les persones interessades per l'esport, que ho han practicat amb anterioritat però que en l'actualitat ja no ho practiquen.

Taula 23. Interès i satisfacció de la població amb la pràctica esportiva, 2005-2000

Categories de població 2005 2000 Estimació del nombre total, 2005
Interessat i practica suficient esport 16 16 5.346.126
Interessat però practica menys del que volguera 20 20 6.682.657
No interessat però ho practica per obligació 2 2 668.266
Interessat, practicava i ara no 30 27 10.023.986
Interessat, no ha practicat però sí li agradaria 11 12 3.675.462
No interessat i mai ha practicat 21 24 7.016.790
  -8.170 -5.160 33.413.287

 

 

I el que és més, la importància numèrica d'aquesta categoria, el 30% del total de la població, ha crescut en els últims cinc anys, doncs com s'observa en la Taula 23, en la passada enquesta de 2000 era tres unitats percentuals menor, el 27%, encara que també era llavors la categoria numèricament més elevada. Un increment percentual que cal emmarcar per a la seua millor comprensió en l'estrenyiment de l'espai social que ocupa l'esport com a fenomen de temps lliure, un temps lliure que para amplis sectors de la població espanyola s'ha anat escurçant en els últims anys i en el qual a més, s'han introduït noves activitats d'oci que competeixen amb la pràctica d'esport en la fidelització dels ciutadans per al seu ús i gaudi.

En aquest últim sentit convé recordar que ja el valor percentual d'aquesta categoria d'interessats expracticants en l'estudi de 2000 era una unitat percentual superior al valor registrat en l'estudi de 1990 (García Ferrando, 2001:64), la qual cosa posa de manifest que l'abandó, amb freqüència temporal, de la pràctica esportiva és un tret ja consolidat en l'estructura de la pràctica esportiva a Espanya, ja que aquesta és la situació en la qual es troben una mica més de nou milions d'espanyols en 2005 dins del conjunt de la població compresa entre els 15 i els 74 anys. Una quantitat de ex practicants que supera, en termes absoluts, en un milió a la quantitat de població que presentava aquest perfil en l'enquesta de 2000.

Els resultats globals que es presenten en la Taula 23 posen de manifest que les distribucions percentuals corresponents a l'enquesta de 2005, són molt semblades a les de 2000, la qual cosa evidencia la consolidació de l'estructura de la pràctica esportiva que hem assenyalat anteriorment. Per açò, la segona categoria més nombrosa és la mateixa que ho era en l'enquesta de 2000, la de persones que no estan interessades per l'esport i que mai ho han practicat, que representen en 2005 el 21% de la població, tres unitats percentuals menys que en l'anterior enquesta. Atès que en l'enquesta de 1990 aquesta categoria de no interessats-no practicants representava el 19% de la població, vol açò dir que continuen persistint les limitacions reals en el procés de difusió generalitzada de la cultura esportiva, en el seu sentit més ampli, en la societat espanyola.

La tercera categoria en importància numèrica la constitueixen els practicants insatisfets, és a dir, persones interessades per l'esport, que ho practiquen però no tant com volgueren. Constitueixen el 20% de la població, igual percentatge que en la passada enquesta de 2000. I el mateix ocorre amb la quarta categoria en importància numèrica, el 16% en ambdues enquestes, que està integrada per aquells que practiquen suficient esport tenint en compte els seus personals desitjos i aspiracions.

Una altra categoria percentualment més reduïda, el 11%, constitueix una autèntica reserva de nous practicants, ja que la integren individus que estant interessats per l'esport sí els agradaria practicar-ho encara que mai ho van fer per no haver tingut l'oportunitat de satisfer el seu desig. Es tracta d'una categoria de població que afortunadament ha vingut disminuint en les últimes enquestes, ja que en l'enquesta de 1990 representaven el 14% i encara en 2000 eren el 12%. En la seua major part es tracta de dones, el 65% d'aqueix 11% d'interessats que desitjarien fer esport, de nivell socioeducativo baix i que resideixen en zones rurals o en xicotetes i mitges ciutats.

Una sisena i residual categoria la formen persones que fan esport encara que no estan interessades en aquesta activitat, però ho fan per obligació seguint consells o prescripcions mèdiques o d'un altre tipus. Es tracta només del 2% de la població, igual percentatge que en la passada enquesta de 2000, la qual cosa confirma el seu caràcter minoritari.

En el gràfic 7 s'ofereix una presentació sectorial de la distribució percentual d'aquestes sis categories de població corresponents a l'enquesta de 2005, que permet visualitzar en una sola imatge la importància numèrica de cadascuna d'elles.

Gràfic 7. Interès i satisfacció de la població amb la pràctica esportiva, 2005

 Interès i satisfacció de la població amb la pràctica esportiva, 2005

Un pas més en l'anàlisi d'aquests agrupaments d'interès i pràctica esportiva, és el que es pot donar en estudiar la composició de la població que integra cadascuna de les sis categories que han sigut descrites a partir dels resultats que s'han presentat en la Taula 22, en funció de les variables edat, sexe, nivell d'estudis i situació laboral. Atès que si realitzàrem una anàlisi bivariable convencional obtindríem un elevat nombre de taules de distribució percentual, hem procedit a realitzar una anàlisi de correspondències que, com és sabut, és una tècnica d'anàlisi multivariante que es ve utilitzant amb bastant freqüència per a la reducció dimensional i l'elaboració de mapes perceptuales (Hair et al., 1999: 571). Partint de l'anàlisi de l'associació entre objectes -en el nostre cas les sis categories d'interès i satisfacció esportiva-  i  característiques o atributs que especifica  l'investigador       -com hem assenyalat anteriorment i en est case edat, sexe, nivell d'estudis i situació laboral-, la tècnica de l'anàlisi de correspondència permet elaborar uns mapes perceptuales, habitualment de dues dimensions, en els quals se situen les variables o atributs corresponents als diferents objectes, en funció del seu grau de proximitat o allunyament, açò és, del seu major o menor presència en cadascun d'ells. 

En el gràfic 8 es presenta el mapa perceptual de l'anàlisi de correspondències de les sis categories de població segons el seu interès i orientació esportiva, en funció del sexe, edat, nivell d'estudis i situació laboral. Els dos eixos seleccionats expliquen la major part de la variància de la distribució, el 96%, i en cadascuna de les quatre regions que determinen els dos eixos, apareixen situades les sis categories de població i les categories de les variables sociodemogràfiques amb els quals presenten un major nivell d'associació estadística.

Gràfic 8 Mapa perceptual de l'Anàlisi Factorial de Correspondències de les categories d'interès i orientació esportiva, en funció del sexe, edat, situació laboral i nivell d'estudis

 Mapa perceptual de l'Anàlisi Factorial de Correspondències de les categories d'interès i orientació esportiva

Les dues dimensions seleccionades són altament significatives ja que amb elles s'explica el 96% de la variància de la distribució de les sis categories, la qual cosa equival a dir que cada categoria, considerada individualment, manté una elevada associació amb els valors de les variables que estan més pròximes a cadascuna d'elles en el mapa perceptual del gràfic anterior. Vegem seguidament quins són els valors de les variables associats d'aquesta manera a cadascuna de les categories.

En la regió superior esquerra se situa la categoria “li interessa l'esport i ho practica suficientment”, en la qual predominen els homes, d'edats compreses entre els 15 i els 24 anys, estudiants, i amb un nivell d'estudis de batxillerat.

En la regió superior dreta se situen dues categories que tenen en comú la falta d'interès per l'esport. La més nombrosa i millor fitada és la categoria “no practica esport i no li interessa”, en la qual predominen individus d'un i un altre sexe, amb edats superiors als 64 anys, amb menys de 5 anys d'escolarització o amb educació primària de LOGSE, que són jubilats i pensionistes, o que realitzen un treball domèstic no remunerat. La segona categoria que es troba en aquesta regió és la que compta amb un nombre més reduït de població, a la qual no li interessa l'esport però ho practica per obligació. No sembla estar associada de forma clara amb cap perfil sociodemogràfic com la categoria anterior, encara que pel seu veïnatge amb ella cal concloure que entre els seus membres hi ha una lleugera major proporció d'individus de tercera edat amb un nivell baix d'estudis.

La categoria corresponent als quals mai han practicat esport però sí els agradaria fer-ho ocupa la regió inferior dreta, i manté una estreta correspondència amb dones compreses entre els 45 i els 64 anys, que constitueixen el segment de població que amb una adequada política esportiva podrien incorporar-se a la pràctica esportiva.

La quarta regió, situada en la part inferior esquerra del mapa perceptual, està ocupada per les dues categories restants però que estan associades a perfils sociodemogràfics ben diferenciats. En la categoria integrada pels interessats per l'esport que han deixat de fer esport, predominen homes i dones, d'edats compreses entre els 35 i 44 anys, que o bé treballen o bé estan en atur, i amb un nivell d'estudis primari. La segona categoria dels interessats per l'esport, però que no practiquen tot el que volgueren, està integrada predominantment per homes, amb edats entre els 25 i 44 anys, amb estudis de batxillerat, universitaris o de formació professional.