La dimensió valorativa i subjectiva de l'esport

6. La dimensió valorativa i subjectiva de l'esport

 

Un dels arguments teòrics centrals que venim desenvolupant en el present treball, és que la interpretació més apropiada dels comportaments amb freqüència de caràcter paradoxal que venim observant, i fitant empíricament, en el sistema esportiu espanyol en l'actual fase de modernitat avançada o postmodernitat, és la desenvolupada pel sociòleg nord-americà Ronald Inglehart, que postula la teoria del canvi des dels valors materialistes a valors posmaterialistas entre la població, a mesura que les societats aconsegueixen quotes superiors de desenvolupament material i estabilitat sociopolítica. En traslladar aquesta interpretació al sistema esportiu, hem tractat de diferenciar entre comportaments esportius d'orientació materialista/moderna i aquells altres que s'orienten segons valors posmaterialistas/postmoderns.

També hem assenyalat repetidament a les pàgines anteriors que la cultura esportiva es troba tan difosa en el conjunt de la societat, i les seves imatges i valors han penetrat amb tanta força l'imaginari col·lectiu, que tot el que significa exercització corporal, des del passeig i la carrera a peu a les activitats de risc en la Naturalesa, passant pels jocs esportius tradicionals, correspongui tot això o no al sistema esportiu competitiu de caràcter federat, es denomina genèricament esport. Al mateix temps, sabem que són molt variats els motius que condueixen als individus a practicar esport amb major o menor intensitat, a abandonar la seva pràctica, a associar-se o no fer-ho a clubs i altres associacions esportives i, fins i tot, a manifestar amb diferents arguments el seu desinterès pel que representa la cultura esportiva, especialment les seves manifestacions mercantilizadas i mediàtiques.

En aquest capítol ens ocuparem d'avançar en l'anàlisi de les principals manifestacions d'aquesta dimensió valorativa-subjectiva dels comportaments esportius de la població espanyola.

6.1. Els objectius físics i esportius en el marc de les prioritats valoratives modernes/postmodernes

Dels diferents procediments assajats per mesurar el posicionament dels individus en l'eix modernitat (materialisme) – postmodernitat (posmaterialismo), hem utilitzat en el present treballo un que inclou l'objectiu o valor d'estar físicament en forma i el de ser un bon esportista, dins d'un llistat de dotze objectius o valors que abasten algunes de les principals dimensions de la biografia individual i de la vida social. En concret, hem elaborat una llista de dotze objectius o valors que solen considerar-se importants, perquè els entrevistats diguessin si, personalment, consideraven molt important, bastant, poc o gens important cadascun d'ells. La distribució percentual dels quals han assenyalat com molt important  cadascun d'ells i que es presenta en la Taula 42, permet conèixer què posició ocupen els dos objectius anteriors d'estar en bona forma física i de ser bon esportista en dita llistada.

Taula 42. Distribució percentual dels quals consideren molt importants diferents objectius o valors, 2005

 

Nº d'ordre Objectius o valors que són molt importants %
1 Ser un(a) bon(a) pare (mare) 60
2 Ser un(a) bon(a) espòs(a) 47
3 Tenir un bon treball 41
4 Tenir molts amics 36
5 Ser un bon ciutadà 33
6 Tenir èxit en la vida 26
7 Estar físicament en forma 23
8 Ser una persona creativa 11
9 Viatjar molt 21
10 Ser el millor en la teva professió 17
11 Ser ric 12
12 Ser un bon esportista 8

 

La importància de la vida familiar en la societat espanyola es constata una vegada més  en ser els dos objectius relacionats amb ella -ser un bon pare/mare, i ser un bon espòs(a),- els més esmentats, especialment el primer que es destaca de la resta, doncs és l'únic que cita més de la meitat dels entrevistats, el 60%. El treball, l'amistat, la bona ciutadania i tenir èxit en la vida els segueixen a continuació i precedeixen a fi d'estar físicament en forma, que amb un 23% d'esments, se situa per davant dels objectius de ser una persona creativa, viatjar molt, ser el millor en la professió, ser ric i per descomptat ser un bon esportista, que amb el 8% d'esments, ocupa l'últim lloc. Queda clar, doncs, que en termes generals la població diferencia clarament l'objectiu de la bona forma física de l'objectiu de poder dur a terme un bon acompliment esportiu.

Amb la finalitat d'estructurar aquest conjunt d'objectius i valors en categories que ens permetin realçar el seu caràcter modern (materialista) o ben postmodern (posmaterialista), s'ha realitzat una anàlisi factorial de components principals sotmès posteriorment a un procés de rotació varimax. Com és sabut, l'objectiu principal de l'anàlisi factorial és l'assoliment de l'economia de descripció, mitjançant l'explicació de les relacions observades entre nombroses variables en termes de relacions més simples (García Ferrando, 2004: 434-450).

A partir dels 12 objectius o valors seleccionats per a la seva anàlisi, s'ha aconseguit detectar tres factors subjacents que expliquen el 51,7% de la variància total. Convé recordar que els factors que s'obtenen en l'anàlisi factorial són independents entre si, és a dir, la correlació entre cadascun dels factors és nul·la o gairebé nul·la. Doncs bé, la composició de cada factor és la que es presenta seguidament:
 

  • Factor 1: Ser un bon pare/mare (0,868) + Ser un bon espòs(a) (0,848) + Ser un bon ciutadà (0,574).
  • Factor 2: Viatjar molt (0,663) + Tenir molts amics (0,621) + Estar físicament en forma (0,570) + Ser una persona creativa (0,564) + Ser un bon esportista (0,539).
  • Factor 3: Ser ric (0,781) + Tenir èxit en la vida (0,673) + Ser el millor en la teva professió (0,608) + Tenir un bon treball (0,473).

Així doncs, el factor 1 ho constitueixen tres objectius o valors, cinc el factor 2 i altres cinc el factor 3. Els valors numèrics que apareixen entre parèntesis són els valors d'entrada (factors de càrrega) en les columnes de la matriu de components principals una vegada rotada, i constitueixen la clau per comprendre la significació de cada factor. Examinats els objectius o valors que componen cada factor, considerem que el factor 1 pot ser denominat factor de ciutadania moral amb un sentit de modernitat materialista; el factor 2 pot considerar-se com a factor de desenvolupament personal i social amb un sentit de postmodernitat posmaterialista; i el factor 3 pot considerar-se un factor professional-competitiu amb un sentit de modernitat materialista. Des d'aquesta interpretació, es pot concloure que els objectius o valors d'estar físicament en forma i de ser un bon esportista, són expressions de la modernitat avançada en la qual vénen participant i integrant-se segments cada vegada més amplis de població, encara que no convé perdre de vista que encara són majoritaris els segments de població que s'orienten amb objectius o valors de tall modern-materialista.

Per fer un pas més en l'anàlisi que estem realitzant tractant d'interpretar de la forma més rigorosa possible els objectius o valors físic-esportius dins del conjunt dels principals objectius o valors amb els quals s'identifica la població, hem procedit a realitzar una altra anàlisi estadística multivariante, en aquest cas una anàlisi de correspondències semblant al que hem dut a terme en el capítol 4 amb les categories de població resultant de creuar el seu interès per l'esport amb el grau de satisfacció amb la pràctica esportiva. 

D'aquesta manera, i a partir de l'anàlisi de l'associació dels dotze objectius amb els valors que venim considerant i de les característiques sociodemogràfiques de major capacitat de discriminació estadística, hem elaborat un mapa perceptual de l'anàlisi de correspondència dels dotze objectius o valors socials, en funció del sexe, edat, nivell d'estudis i situació laboral. Els dos eixos seleccionats expliquen bona part de la variància de la distribució, el 91%, i en cadascuna de les quatre regions que determinen els dos eixos, apareixen posicionats els dotze objectius o valors socials i les categories de les variables sociodemogràfiques amb les quals presenten un major nivell d'associació estadística (veure Gràfic 10). Uns eixos que per la distribució donada als dotze objectius o valors socials, poden interpretar-se de la següent manera: l'eix d'ordenades queda fitat per l'orientació de creativitat en la part  superior i de riquesa en la part inferior, mentre que l'eix d'abcisas es mou entre el pol de l'esquerra que  ve determinat per valors d'assoliment en el seu sentit socioprofesional, i el pol de la dreta en el qual es concentren valors de cort familiar i comunitari.

Gràfic 10. Mapa perceptual de l'anàlisi factorial  de correspondències de dotze objectius o valors socials, en funció del sexe, edat, situació laboral i nivell d'estudis

 

Mapa perceptual de l'anàlisi factorial  de correspondències de dotze objectius o valors socials, en funció del sexe, edat, situació laboral i nivell d'estudis

Els resultats d'aquesta anàlisi de correspondències pel que es refereix als dos objectius o valors socials als quals dirigim la nostra atenció corroboren la posició central i dominant de l'objectiu estar físicament en forma, en el qual coincideixen amplis segments de població -homes i dones, treballin o estiguin aturats, amb nivells bàsics, secundaris o mitjans d'estudi, d'edats intermèdies i madures-, igual que ho fan altres objectius o valors igualment centrals tals com tenir un bon treball, ser un bon ciutadà o ser bons pares i esposos. En canvi, l'objectiu de ser un bon esportista se situa perifèricament com a residual, en el quadrant fitat per valors d'assoliment socioprofesional (eix d'abcisas) i d'assoliment de riquesa (eix d'ordenades), i proper en aquest quadrant a l'objectiu de ser ric.

Considerant conjuntament els resultats de l'anàlisi factorial i de l'anàlisi de correspondències duts a terme, els objectius o valors socials d'estar en bona forma física i de ser bon esportista mostren el nou sentit que estan adquirint tots dos a mesura que avancen els processos de canvi social que caracteritzen l'actual fase de modernitat avançada o postmodernitat. Una fase a la qual estan arribant les societats més desenvolupades com l'espanyola, en les quals els avanços tecnològics i de desenvolupament material han conduït al fet que bona part de la població hagi perdut contacte amb els esforços físics que fins fa poc era necessari realitzar tant en la vida domèstica com en la vida laboral. Aquest nou sedentarisme en el seu sentit més ampli de realitzar bona part de les tasques de la vida quotidiana ben asseguts o bé dempeus amb escassos desplaçaments, ha convertit en un nou objectiu o valor l'estar en forma, el mantenir un pes corporal adequat i adquirir un cos ajustat als nous cànons de la bona aparença física. Un objectiu el de la forma física que substitueix al més tradicional, propi d'etapes de desenvolupament anteriors, de tenir bona salut que era el que es necessitava per desplegar l'activitat físic-corporal necessària per dur a terme, sense l'ajuda d'automatismes tecnològics, la vida domèstica i laboral.

En aquest sentit, l'estar en bona forma física s'integra en una nova dimensió valorativa pròpia de la postmodernitat, tal com hem vist en l'anàlisi factorial, de la qual formen part altres objectius o valors igualment postmoderns, tals com viatjar, tenir molts amics o ser una persona creativa. També forma part d'aquesta dimensió l'objectiu de ser un bon esportista, que encara que és més propi de joves que de persones adultes, ha adquirit un nou matís que en bona mesura li era aliè. I és que la seva associació amb l'assoliment de riquesa revela el triomf del caràcter mercantilista i espectacular de l'esport professional i d'alt nivell que, a través dels mitjans de comunicació de masses, està saturant l'imaginari col·lectiu.

D'aquesta manera l'esport, com a activitat competitiva, és contemplat d'una banda important de la població -recordi's que en el capítol 3 vèiem que el 63% de la població desitjaria que un fill(a) triomfés en l'esport d'alt nivell (Taula 13)- com una via d'èxit, de riquesa, de notorietat social, que va arraconant la imatge de l'esport de competició de caràcter amateur i tradicional. Ara bé, donat el caràcter tremendament selectiu de l'esport d'alt nivell, i una vegada es veuen frustrades les expectatives d'arribar a ser campió, expectatives alimentades molt freqüentment pels propis pares, es produeix amb major freqüència l'abandó de la pràctica esportiva dels joves que la seva continuïtat amb una orientació més lúdica. És així com en aquesta nova fase de la modernitat avançada l'esport de competició va adquirint una nova dimensió d'assoliment material que, paradoxalment, descansa en valors clarament materialistes -èxit, riquesa, notorietat social-,  per més que es tracta d'un objectiu que ha magnificat el propi desenvolupament postmodern de les societats avançades i afluents.

6.2. Caràcter obert o restringit del que és esport

Poc després que els quinze governs de la Unió Europea aprovessin, al llarg dels anys 1993 i 1994, la Carta Europea de l'Esport, es va introduir una pregunta en el qüestionari utilitzat per realitzar l'enquesta d'hàbits esportius corresponent a 1995, que s'interessava per conèixer el caràcter ampli o restringit del que la població espanyola entén per esport. Pregunta que es va tornar a formular en l'enquesta de 2000 i en la present de 2005. I és que la Carta Europea de l'Esport representa una fita important en el desenvolupament de l'esport popular i per a tots, ja que des d'una particular dimensió valorativa ho equipara amb el tradicional esport federat de caràcter competitiu.

Convé referent a això destacar que la referida Carta és el primer document que subscriu un grup de governs nacionals, els integrats en la UE, i que es fa ressò d'una realitat sociològica que portava madurant des de la dècada dels anys 60 en el sentit que amplis segments de població en les societats més desenvolupades, van començar a considerar l'esport com tot tipus d'activitat física, realitzada o no en un marc organitzatiu, que tingués per finalitat l'expressió o la millora de la condició física o psíquica, el desenvolupament de les relacions socials, o l'assoliment de resultats en competicions de tots els nivells.

Noti's que en fer convergir en el concepte i denominació d'esport totes les activitats físic-corporals realitzades amb propòsits de salut, entreteniment, relació social i competició, el Consell d'Europa explicitava per primera vegada en l'àmbit internacional-mundial, un reconeixement a les pràctiques físic-corporals que realitzaven, des d'unes tres dècades enrere, milions de persones als països més avançats i no només europeus, tals com Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i uns pocs més. Pràctiques que eren analitzades i conceptualitzades pels estudiosos de l'esport com configuradoras d'un sistema social, obert a la complexitat i fractura que caracteritza el canvi social en tals societats des de les tres o quatre últimes dècades del segle XX.

L'anàlisi de les respostes donades a la pregunta que s'interessava per conèixer l'opinió dels entrevistats sobre el caràcter obert (totes les activitats físic-corporals són esport) o restringit de l'esport (només l'esport de competició i federat és esport)  (pregunta 36 del qüestionari), permeten constatar que la major part de la població espanyola s'identifica amb el primer d'ells (veure Taula 43).

Taula 43. Caràcter ampli o restringit del que la població entén per esport, 2005-1995 

Caràcter de l'esport 2005 2000 1995
Totes les activitats físiques han de considerar-se   79 76
com un esport 76    
Caldria reservar el nom d'esport a les   10 11
activitats de competició 10    
No té una idea molt clara sobre això 12 11 11
No contesta 2 -- 2
  -8.170 -5.160 -4.271

 

D'igual manera que el registrat des que es formulés per vegada primera en l'enquesta de 1995 la referida pregunta, les respostes donades en la present enquesta de 2005 que venim analitzant apunten a l'opinió majoritària, el 76%, que l'esport és tota activitat física realitzada per motius de recreació o competició. Només una minoria del 1º%, continua identificada amb la concepció restringida i secular de l'esport de competició i federat, i una altra minoria de semblant ordre, el 12%, reconeix que encara no té una idea molt clara de la distinció entre ambdues formes de practicar, concebre i viure l'esport.

La concepció oberta de l'esport es troba distribuïda per igual entre homes i dones, i està més difosa entre els joves (80%) que entre els de major edat (64%), entre els quals resideixen en mitjanes i grans ciutats (81%) que els que ho fan en municipis rurals (65%), entre els quals tenen estudis mitjans o superiors (81%) que entre els quals manquen d'estudis formals (55%). Del que es dedueix que a mesura que els individus es troben més integrats en les formes de vida pròpies de les societats avançades, major és la seva tendència a compartir una concepció oberta de l'esport.

6.3. La diversitat de formes d'entendre l'esport

Des que iniciem la sèrie de publicacions a partir dels resultats de les enquestes d'hàbits esportius dels espanyols (García Ferrando, 1982), hem dedicat una especial atenció a l'estudi de les formes diverses d'entendre el que és esport. I és que tal com assenyalàvem en la publicació corresponent a l'enquesta de 2000 (García Ferrando, 2001a: 85 i ss), malgrat els esforços clarificadors del Consell d'Europa per ampliar el concepte d'esport a tot tipus de pràctiques físic-esportives que realitza la població en el marc expansiu de la cultura esportiva de les societats avançades, s'està molt lluny de poder consensuar entre els estudiosos de l'esport una definició teòrica que convingui a la complexitat de fenòmens socials que determinen els continguts d'aquesta cultura esportiva. Per això continua tenint tanta vigència com la qual tenia fa més de vint anys l'afirmació de Cagigal que ningú ha pogut definir amb general acceptació en què consisteix l'esport. Ni com a realitat antropocultural, ni com a realitat social (Cagigal, 1981).
Més enllà de definicions políticament correctes com la qual recull la Carta Europea de l'Esport (1992), va a ser encara més difícil al segle XXI aconseguir consensos conceptuals, perquè com estem veient en el present estudio l'esport canvia contínuament les seves manifestacions més populars i amplia els seus significats, tant com a actitud i activitat humana individualment assumida com a realitat social complexa.

No és menys cert que atenint-nos al seu origen etimològic, el terme llatí deportés en el seu significat de gaubança, diversió o esbarjo ha continuat mantenint la seva vigència en les llengües romanços actuals, i aquest significat de l'esport segueix formant part de totes les definicions modernes de l'esport (Piernavieja, 1985). Com ja hem assenyalat en un altre lloc (García Ferrando, 1997:86), la rica polisèmia del terme deporti ha transcendit el seu significat original de diversió o esbarjo, encara que afortunadament sense negar-ho.

Un filòsof de la talla d'Hans Lenk (1974) ha assenyalat com a tret fonamental i constitutiu de l'esport, l'esforç de l'ésser humà per aconseguir resultats destacables i per perfeccionar-se a si mateix, i això és així tant en l'esport de competició com en el de recreació, ja que en aquest últim cas, i fins i tot en la seva manifestació més senzilla com és el passeig que es duu a terme amb el propòsit de realitzar un cert esforç físic que contribueixi al manteniment o millora de la salut, subjeu aquest impuls de qui ho practica d'aconseguir una certa millora personal.

Un altre aspecte que ha estat destacat repetidament per filòsofs i pedagogs de l'esport, és el de la capacitat utilitària de l'esport d'ensenyar a qui ho practica a superar obstacles en la vida, a forjar el seu caràcter i enfortir la seva personalitat (Wiss, 1969). Aquest propòsit pedagògic és el que també ha impulsat el moviment per al desenvolupament de l'educació física juntament amb l'ensenyament de l'esport (Sánchez Bañuelos, 1986).

Destacar el joc com una funció essencial no només de l'esport com de la pròpia gènesi i desenvolupament de la cultura, equiparant-ho per tant a la reflexió i el treball, ha estat la contribució de l'holandès Johan Huizinga en el seu ja clàssica obra Homo Ludens (Huizinga, 1972; i.o. 1938). Aquesta concepció del joc com a fenomen cultural va estar en part influïda per les suggeridores idees del filòsof espanyol Ortega i Gasset sobre el sentit esportiu i festiu de la vida, que va deixar plasmades especialment en la seva també clàssic tractat sobre l'origen esportiu de l'Estat (Ortega, 1966).

El ja citat Hans Lenk recull en una altra de les seves obres altres significats de l'esport que sense tenir el caràcter fonamental de l'esforç per aconseguir metes destacables i de satisfer l'afany humà de perfeccionament, també han estat utilitzats per altres autors per realçar una dimensió o una altra del comportament esportiu. D'aquesta manera es pot entendre també l'esport com a entrenament ètic, fenomen estètic, model de societat competitiva, reacció de compensació i adaptació enfront de les condicions de vida que acompanyen al treball industrial, vàlvula de fuita de l'agressivitat, reacció de l'instint de conservació de l'espècie i descàrrega dels apetits, mitjà per incrementar la producció al servei de la lluita de classes i  per acabar amb l'alienació, i fins i tot representació simbòlica del conflicte familiar pare i fill per obtenir el reconeixement de la mare (Lenk, 1979).

Com ja he assenyalat en un altre lloc (García Ferrando, 1982), es tracta de definicions i significats que descansen en teories més o menys assentades en el sentit comú i en l'observació directa del comportament esportiu -competitivitat, descàrrega d'agressivitat, vàlvula de fuita, etc.- o en concepcions teòriques ideològicament més complexes -marxisme, estructuralisme, psicoanàlisi, etc.- del fet esportiu com a realitat social. Una diversitat conceptual i de significats que reflecteix en últim terme l'extraordinària plasticitat de l'esport i la seva complexa inserció en la nostra societat. Per això hem hagut de fitar definicions i significats per dissenyar un indicador que hem vingut utilitzant des que realitzem l'enquesta de 1985, pel qual se sotmet a la consideració de la persona entrevistada que manifesti el seu grau d'acord -molt, bastant, poc o gens- amb cinc concepcions que recullen sintèticament dimensions centrals del debat teòric anteriorment exposat.

En concret, es tracta d'entendre l'esport com a instrument per gaudir d'una bona forma física i de salut, com a vàlvula de fuita, com a afavoridor de l'establiment i manteniment de relacions socials, com a element educador i formador de caràcter, i com a entreteniment i aventura personal. La distribució del grau d'acord de la població espanyola amb aquestes cinc formes d'entendre l'esport es presenta en la Taula 44, en la qual també s'han inclòs, per mantenir la comparació de l'ocorregut en l'última dècada, els resultats de 2000 juntament amb els de 2005.

Taula 44. Grau d'acord amb diverses formes d'entendre el que és l'esport, 2005-2000

 

Formes d'entendre l'esport Grau d'acord
Molt/Bastant Poc/Gens
2005 2000 2005 2000
El fer esport et permet estar en forma. L'esport és font de salut 99 99 1 1
L'esport és com una vàlvula de fuita per alliberar saludablement l'agressivitat i el mal humor 89 88 11 12
El fer esport permet relacionar-se amb els altres i fer amics 92 92 8 8
El fer esport t'ajuda a superar obstacles en la vida. És un mitjà per educar-se i disciplinar-se 82 80 18 20
El fer esport permet viure més intensament i ajuda a trencar la monotonia de la vida quotidiana 88 85 13 15

 

En una primera lectura dels resultats es pot concloure que una gran majoria de la població està d'acord amb les cinc definicions de l'esport proposades, ja que totes elles ressalten aspectes positius del comportament esportiu, per això és molt més fàcil manifestar acord que desacordo. De tota manera, si prestem més atenció als valors majoritaris d'acord, s'observen algunes diferències, ja que amb la concepció de l'esport com a instrument per estar en bona forma física i de salut el grau d'acord és gairebé total, el 99% en l'enquesta de 2005, mentre que el grau d'acord va disminuint lleugerament, sense perdre el seu caràcter majoritari, segons es passa de la concepció de relació social de l'esport, 92%, a la de vàlvula de fuita, 89%, aventura personal, 88%, i finalment, a la concepció més pedagògica de l'esport, només el 82%.

En relació amb els resultats de 2000 es mantenen amb valors similars els graus d'acord amb cadascuna de les cinc concepcions proposades d'esport, la qual cosa pot interpretar-se com una manifestació de la sòlida presència de la cultura esportiva en les nostres societats avançades, gràcies al gran esforç mediàtic de l'esport professional i d'alt nivell, i també gràcies al continuat, encara que ara com ara  insuficient, esforç de les Administracions Públiques per millorar el nivell esportiu del conjunt de la societat. Aquest doble efecte, mantingut al llarg de les últimes dècades, és el que ha conduït a un reforçament de la imatge positiva de l'esport i dels seus possibles beneficis en la millora personal dels seus practicants tant en el plànol psíquic, com a somàtic i social.

Ara bé, en ser tan elevat el grau d'acord amb aquestes cinc formes d'entendre l'esport resulta convenient conèixer les prioritats de la població, i per a això es va preguntar també als entrevistats que assenyalessin quin d'elles s'aproximava més a la seva idea personal del que és l'esport. Els resultats obtinguts en l'enquesta de 2005 amb prou feines alteren els obtinguts en la de 2000, la qual cosa ve a indicar que es tracta d'una imatge de l'esport fortament instal·lada en la cultura esportiva de la població espanyola (veure Taula 45).

Taula 45. Significat de l'esport que millor s'aproxima al que la població entén com a esport, 2005-2000

Significats de l'esport 2005 2000
El fer esport et permet estar en forma 63 66
L'esport és com una vàlvula de fuita de l'agressivitat 12 11
El fer esport permet relacionar-te amb els altres 10 10
El fer esport t'ajuda a superar obstacles 5 4
El fer esport permet viure més intensament 5 5
No sap/No contesta 5 4
  -8.170 -5.160

 

Una àmplia majoria de la població, el 63%, s'identifica majorment amb la concepció del deporti-salut, això és, com una activitat que permet adquirir, mantenir o millorar la forma o condició física. En relació als resultats de 2000, s'ha produït un lleuger descens de tres unitats percentuals en la identificació amb aquesta manera d'entendre l'esport, la qual cosa denota la solidesa de la dimensió d'activitat físic-corporal de l'esport en una societat que tendeix cada vegada més al desenvolupament d'estils de vida sedentaris i urbans. Per això l'esport, concebut de forma abstracta i idealitzada, va reforçant la seva potencialitat d'instrument per al cultiu de la salut en una societat en la qual la pròpia bonança econòmica d'una banda i les formes sedentàries de vida per un altre, estan creant seriosos problemes de sobrealimentació, obesitat i patologies diverses derivades de l'escassetat d'activitat física.

Davant aquest domini de la imatge saludable de la pràctica esportiva, la resta de formes d'entendre l'esport són clarament minoritàries, sobretot les referents a la dimensió d'aventura personal i a la dimensió pedagògica o psicològica de formador de caràcter, ambdues amb només el 5% d'esments. L'esport com a vàlvula de fuita i com a relació social reben la preferència de sengles grups de població una mica majors que els anteriors, el 12% i el 10%, respectivament. Valors percentuals tots ells similars als registrats en l'enquesta de 2000, la qual cosa revela que aquestes quatre formes d'entendre l'esport, encara que són valorades com a importants per la gran majoria de la població, no poden competir amb el caràcter prioritari del deporti-salut precisament per la seva imatge dominant.

Igual que l'observat en enquestes anteriors, és de destacar que l'anterior distribució d'identificacions amb les cinc formes d'entendre l'esport, no s'alteren significativament en tenir en compte els antecedents sociodemogràfics de la població que venim utilitzant en la nostra anàlisi. Això és, homes i dones, joves i majors, ruralitas i urbanites, posicionats en els nivells alts i baixos de les oportunitats socials, s'identifiquen de forma similar amb la distribució percentual que hem vist en la Taula 45. Fins i tot la pràctica o no d'esport no altera amb prou feines tal distribució com s'observa a continuació:
 

  Practica esport
Formes d'entendre l'esport No
Salut 62 64
Vàlvula de fuita 13 11
Relació social 10 10
Aventura 7 5
Formador caràcter 6 4
NS/NC 2 6
  -3.018 -5.133

 

El valor que més diferència a aquestes dues distribucions percentuals és el referit als sense resposta -no sap/no contesta-. Que és mínim entre els quals practiquen esport, només el 2%, i una mica major entre els no practicants, el 6%. Aquesta diferència afecta més als respectius percentatges dels quals entenen preferentment l'esport com a aventura personal i com a formador del caràcter, concepcions que són una mica més nombroses entre els practicants que entre els quals no practiquen, potser perquè aquesta és l'orientació que donen alguns practicants a la seva forma de fer esport, això és, que expressa una experiència real i no una simple imatge social com en el cas dels no practicants. Però en tots dos grups de població, com ja acabem de veure, és igualment majoritària la concepció del deporti-salut, 62% i 64%, respectivament.

6.4. El que més i el que menys agrada de l'esport

Malgrat el predomini del deporti-salut com a forma majoritària d'entendre l'esport, la cultura esportiva és prou complexa com per presentar matisos diferenciadors que atreuen en major o menor grau a la població. Per aquest motiu revesteixi interès conèixer què aspectes agraden més i quins uns altres provoquen algun tipus de rebot.  I no resulta aventurat suposar que el que més pot agradar de l'esport és, precisament, la seva potencialitat com a mitjà per adquirir una bona forma física, la qual cosa queda clarament plasmat en els resultats que es presenten en la Taula 46.

Taula 46. Aspectes més atractius i menys atractius de l'esport, 2005-2000

 

El que més li agrada de l'esport 2005 2000
Permet adquirir una bona forma física 70 67
L'ambient de diversió i entreteniment 31 29
Permet estar amb amics 25 22
Serveix per relaxar-se 22 19
És una forma d'educació 10 9
Permet experimentar la naturalesa 8 7
L'espectacle que ofereix 6 9
La competició 5 6
Gens 2 3
Altres respostes 1 --
  -7.304 -5.160
     
El que menys li agrada de l'esport 2005 2000
L'esport professional i els diners 39 47
L'estupidesa esportiva 30 23
La lluita, la competició 27 24
El culte al campió esportiu 25 21
La tensió 18 15
La publicitat 14 16
És molt cansat 9 9
Altres respostes 3 --
  -7.304 -5.160

 

 

Les distribucions que es presenten en aquesta taula sumen més de 100 perquè es   va demanar als entrevistats que assenyalessin els aspectes que més els agradaven de l'esport. I el 70% va assenyalar aquest aspecte de l'esport relacionat amb la seva capacitat potencial per contribuir a la millora de la forma física. El segon aspecte que més atreu de l'esport és l'ambient de diversió i entreteniment que al principi ho envolta, la qual cosa és destacat pel 31%. Un altre 25% assenyala la dimensió de relació social de l'esport, ja que permet estar amb amics. La dimensió de vàlvula de fuita que acompanya a la capacitat de l'esport per servir de relaxació a qui ho practica és destacada pel 22%.

La resta dels aspectes ressenyats són destacats per segments de població més minoritaris doncs no sobrepassen el 10%. Es tracta de la capacitat de l'esport de ser instrument pedagògic per reforçar l'educació d'els qui ho practiquen, el 10%, de la seva dimensió d'espectacle en les seves formes més competitives i organitzades, el 6%, el pretext que ofereix, practicat en espais oberts, d'experimentar la Naturalesa, el 8%, i l'oportunitat que brinda de sentir l'emoció de la competició, el 5%. Només un reduït i simbòlic 3% no veu gens atractiu en l'esport, la qual cosa ve a mostrar una vegada més la imatge fortament positiva de l'esport ja que existeixen pocs fenòmens culturals pels quals una gran majoria del 97% de la població, admeti reconèixer algun tret positiu i atractiu com ocorre en el cas de l'esport.

En relació al registrat en l'enquesta de 2000 no s'observen canvis significatius, la qual cosa vindria a mostrar la forta estabilitat de la percepció social de l'esport existent en la societat espanyola, amb un fort predomini de la forma més saludable corporalment d'entendre l'esport -67% en 2000 i 70% en 2005-, amb un reconeixement encara minoritari però en alça d'apreciar l'ambient de diversió i entreteniment, de deportar-se, que pot acompanyar-ho –22% en 2000 i 31% en 2005-, i també amb un lleuger reconeixement de la seva capacitat afavoridora de propiciar les relacions socials i la descàrrega de l'agressivitat. Una percepció social a més, poc inclinada a apreciar les possibilitats pedagògiques i formadores del caràcter que la millor tradició de competició esportiva anglosaxona ha conreat des dels inicis vuitcentistes de l'esport modern, i que tampoc tendeix a relacionar encara de forma majoritària la pràctica esportiva amb la Naturalesa, per més que es tracta d'un tret que revesteix un elevat potencial de desenvolupament en el futur.

Com a contrapunt a l'anàlisi del que més agrada de l'esport, hem procedit a estudiar els aspectes que menys agraden. Els resultats que es presenten en la mateixa Taula 46 posen de manifest el descens del rebuig de “l'esport professional i els diners”, que de ser destacat pel 47% en 2000 ha disminuït en 2005 fins a aconseguir el 39%.

La major part dels altres aspectes citats són inseparables de l'espectacle i del consum esportiu, i alguns d'ells han experimentat un increment en l'última dècada. És el que ocorre amb l'estupidesa esportiva, citada pel 30%, set unitats percentuals més que en 2000, el culte al campió esportiu, el 25%, quatre unitats d'increment, i la publicitat, el 14%. També apareixen com a trets que són rebutjats per grups amplis de població la lluita i competició, el 27%, la tensió, el 18%, i el cansament que pot produir, el 9%. Són aspectes, tots ells, cada vegada més característics de l'esport tradicional de competició, esdevingut en part  en espectacle i negoci de primera magnitud en les nostres societats avançades.

Les dues característiques que millor diferencien les diverses apreciacions de l'esport són el gènere i el nivell d'estudis. Les dones aprecien més que els homes els aspectes afavoridors del desenvolupament corporal de l'esport, així com la seva potencialitat per millorar la pròpia relaxació, però en canvi rebutgen més l'espectacle esportiu, i el mateix ocorre amb els quals tenen estudis superiors en comparar-los amb els quals no van passar del nivell educatiu primari, doncs aprecien més les possibilitats de la pràctica esportiva per gaudir d'una bona forma física i amb prou feines destaquen la seva dimensió espectacular. Però així com homes i dones no es diferencien en la seva valoració de la dimensió educativa de l'esport, sí es registren diferències quan es té en compte el nivell d'estudis, ja que 17% dels quals van aconseguir el nivell superior citen aquesta dimensió, enfront de només el 8% que així ho fa entre els quals tenen estudis primaris.

Pel que es refereix als aspectes que menys agraden de l'esport, la lluita i la competició són més citats per dones que per homes, mentre que els homes citen amb major freqüència que les dones l'estupidesa esportiva. També són els que tenen estudis superiors els que més rebutgen el culte al campió i l'estupidesa esportiva.

6.5. Motius pels quals es practica o no esport

No pot sorprendre en el punt que hem aconseguit en la nostra anàlisi dels hàbits esportius de la població espanyola, que el motiu més citat en respondre a la pregunta de per què fa esport sigui el de fer exercici físic, el 60%, seguit per la diversió que produeix i perquè ajuda a passar el temps, el 47%. Es tracta de dos motius que van ser citats amb quantia similar en l'enquesta de 2000, la qual cosa posa de manifest la importància d'aquestes dues bàsiques, senzilles, però fonamentals dimensions de la pràctica esportiva per la seva contribució al fet que amplis segments de la població romanguin fidels en els seus hàbits esportius (veure Taula 47).

Taula 47. Motius pels quals fa esport la població practicant, 2005-2000

Motius pràctica esportiva 2005 2000
Per fer exercici físic 60 58
Per diversió i passar el temps 47 44
Perquè li agrada l'esport 34 34
Per mantenir i/o millorar la salut 32 27
Per trobar-se amb amics 23 24
Per mantenir la línia 16 13
Per evasió (escapar de l'habitual) 10 8
Perquè li agrada competir 3 4
Una altra raó 3 2
  -3.091 -1.890

 

 

 

La resta dels motius que són adduïts per la població practicant són més minoritaris que els dos anteriors, i són de valor similar als de l'enquesta de 2000, especialment el motiu referit al fet que li agrada l'esport, el 34% en ambdues enquestes.

És de destacar que el motiu específic de mantenir i/o millorar la salut, que vam introduir per primera vegada en el qüestionari de l'enquesta de 1995, ha millorat el seu valor, el 32% en 2005 i el 27% en 2000, perquè a mesura que les pràctiques físic-esportives es difonen en major mesura entre la població de més edat, el motiu de la salut adquireix major prioritat i es diferencia més nítidament del motiu referit a la  pròpia exercització i bona forma física.

El motiu socializador de relacionar-se amb amics és citat aproximadament per una quarta part dels practicants, el 23%, i un percentatge encara menor, el 16%, cita la preocupació estètica de mantenir la línia. L'element d'excepcionalitat de la pràctica esportiva, fer-ho per evasió, per escapar-se de l'habitual, només és citat pel 10%, i encara més minoritaris són els practicants que citen el gust per la competició, el 3%.

 

6.5.1. La influència del gènere, l'edat i la posició social en les motivacions dels quals fan esport

 

Tota l'evidència teòrica i empírica acumulada fins al present apunta a l'existència de diferents formes de practicar l'esport, que es fan més acusades al llarg de les línies diferenciadores del gènere, l'edat i la posició o classe social. Els resultats de la present enquesta de 2005 vénen a confirmar l'existència d'aquestes formes diferenciades d'entendre i fer esport, reforçant certs aspectes i atenuant en uns altres les diferències.

En efecte, en segmentar la població pel sexe apareixen diferències en els motius que condueixen a homes i dones a practicar esport, que tenen la seva arrel més en elements culturals que en diferències biològiques, això és, que són diferències de gènere en el seu sentit socioantropológico i no de sexe en el seu sentit biològic, com s'observa amb les distribucions que es presenten en la Taula 48.

 

Taula 48. Motius pràctica esportiva per sexe, 2005

Motius pràctica esportiva Homes Dones
Per fer exercici físic 56 65
Per mantenir i/o millorar la salut 26 42
Per diversió i passar el temps 55 35
Perquè li agrada l'esport 39 25
Per mantenir la línia 11 25
Per trobar-se amb amics 29 15
Per evasió (escapar de l'habitual) 10 10
Una altra raó 2 3
Perquè li agrada competir 5 1
  -1.860 -1.231

 

Les dones citen en major proporció que els homes i de forma estadísticament significativa els motius de fer exercici físic, de mantenir i/o millorar la salut, i de mantenir la línia. Per contra, els homes emfatitzen en major mesura que les dones l'element lúdic de diversió i passar el temps, de l'afició i gust per l'esport, l'element de relació social de trobar-se amb amics i la inclinació a competir. El motiu de l'evasió no ofereix diferència alguna en la seva elecció per un i un altre sexe.

Queda clar, doncs, que entre les dones espanyoles ha cristal·litzat una forma de fer esport -en realitat pràctiques físic-corporals en el seu sentit més ampli en molts casos- basada en una cultura esportiva que prioritza els elements més corporals, de salut i estètics de l'exercització. En canvi entre els homes, els motius que condueixen a la pràctica esportiva es fonamenten en una cultura esportiva més orientada per la diversió, l'entreteniment, la relació social, l'atracció que desperta l'esport i, de forma cada vegada més atenuada, la inclinació per la competició.

L'edat també diferència, com és ben sabut, la presència d'uns motius o uns altres. Buscant realçar el contrast generacional, hem elaborat el següent quadre en el qual es comparen els motius adduïts pels més joves i els més majors, això és, els compresos entre els 15 i els 24 anys d'edat, i els que han sobrepassat els 55 anys:
 

Motius pràctica esportiva, 2005 15-24 anys 55 + anys
Per fer exercici físic 57 60
Per diversió i passar el temps 59 30
Perquè li agrada l'esport 39 26
Per trobar-se amb amics 36 14
Per mantenir i/o millorar la salut 16 54
Per mantenir la línia 16 10
Perquè li agrada competir 6 1

 

 

Entre els joves destaca sobretot l'element lúdic de l'esport, ja que el 59% dels quals practiquen addueixen que ho fan per diversió i passar el temps, enfront del 30% dels majors de 55 anys que així ho admeten. També destaquen els joves el gust per l'esport, el 39%, mentre que només ho fa així el 26% dels majors, i la seva dimensió social de facilitar l'estar amb amics, 36% enfront del 14%. Igualment, els joves destaquen més que els majors el motiu de mantenir la línia, 16% enfront del 15%, i el gust per la competició, 6% front només el 1% que així ho manifesta entre els quals tenen 55 anys o més.

I és que els joves despleguen, com era d'esperar, un tarannà més vitalista que els més majors en la pràctica esportiva, tarannà que es va atenuant segons va avançant l'edat dels practicants. En canvi, com a elements compensatoris adquireixen prioritat entre els més majors en fer esport l'exercització física, 60% enfront del 57% entre els més joves i, sobretot, la dimensió de la salut, 54% enfront de només el 16%.

Gènere i edat són, amb molt, les dues variables que major efecte diferenciador tenen en la forma d'entendre i practicar l'esport, molt per sobre de la posició que ocupen els individus en l'escala de l'estratificació social. I és que en haver-se popularitzat com ho ha fet a Espanya l'accés a instal·lacions esportives públiques, el fer o no fer esport i els motius que a això condueixen depenen gairebé més de variables biogràfic-personals que de la posició o classe social. En tot cas, aquesta seria una variable que continuarà exercint la seva influència en la modalitat esportiva triada o en el marc associatiu en què es practiqui, però no així en els motius que subjeuen a la pròpia pràctica esportiva, com es pot comprovar seguidament:
 

  Posició social
Motius pràctica esportiva, 2005 Baixa Mitjana Alta
Per fer exercici físic 57 60 62
Per diversió i passar el temps 46 47 47
Perquè li agrada l'esport 31 34 36
Per trobar-se amb amics 25 25 19
Per mantenir i/o millorar la salut 33 31 34
Per mantenir la línia 17 16 16
Per evasió (escapar de l'habitual) 7 19 14
Perquè li agrada competir 3 4 3

 

La diferència més apreciable es registra en el motiu de fer esport per evasió i escapar de l'habitual, ja que el percentatge del segment de població de posició social alta duplica percentualment al corresponent percentatge de la població de posició social baixa 14% enfront del 7%. També són dignes de ser destacats per la seva significació estadística, entre cinc i sis unitats percentuals de diferència, els motius que citen els segments de població extrems, això és, que ocupen respectivament les posicions socials alta i baixa, les referències a l'exercització física i al gust per l'esport que són més citats pels primers que pels segons, mentre que ocorre el contrari amb el motiu de trobar-se amb amics, més citat pels quals ocupen posicions baixes, el 25%, que els de posicions socials altes, el 19%. En suma, es tracta d'una diversificació de motius que mereix que sigui tinguda en compte especialment pels planificadors i gestors de programes d'animació i divulgació esportiva.

6.5.2. Motius de pràctica esportiva segons tipus d'esport practicat

Donada la diversitat de motius que es troben darrere de l'impuls que condueix a la pràctica esportiva, pot resultar suggeridora indagar per la possible relació entre motius concrets i tipus d'esport practicats. La lògica subjacent a aquesta indagació es basa en una noció preteórica i de sentit comú, com és el suposar que és més fàcil que els practicants d'un determinat tipus d'esport comparteixin entre ells motivacions concretes, que ho facin amb practicants d'altres tipus d'esport, Així, per exemple, cal suposar que els practicants de natació recreativa probablement comparteixin entre ells determinats motius tals com fer exercici físic i millorar la salut, o que bona part dels practicants d'arts marcials responguin a motivacions de competició, mentre que és menys probable el contrari, això és, que els practicants de natació recreativa estiguin motivats per la competició o que els practicants d'arts marcials l'estiguin preferentment per mantenir la línia.

Partint d'aquestes consideracions, i aprofitant l'elevada grandària de la mostra de la present enquesta i les enormes possibilitats analítiques que ofereixen els moderns programes per a ordinador d'anàlisi multivariante, hem procedit a realitzar una anàlisi bivariante entre els motius de pràctica esportiva i els diferents tipus d'esport. Donada la gran varietat d'esports practicats i a l'efecte de parsimònia científica, hem procedit a agrupar els més de quaranta tipus d'esport que hem estudiat en el capítol 4 en nou grans tipus: natació recreativa; esports de pilota; ciclisme recreatiu; gimnàstica; esports en la naturalesa; córrer; esports de raqueta; esports en l'aigua; i arts marcials. L'encreuament d'ambdues variables, això és, motius de pràctica esportiva i tipus d'esport practicat, ha ofert uns resultats de gran interès ja que tal com s'observa en els resultats que es presenten en la Taula 49, la distribució percentual de motius per a cada tipus d'esports és estadística i significativament diferents. En la part inferior de la taula 49 es detalla la composició de cadascun dels nou grans tipus d'esport que hem elaborat per a la present anàlisi.  

Taula 49. Motius pràctica esportiva segons esport practicat, 2005

Motius pràctica esportiva 1 2 3 4 5 6 7 8 9
Per diversió i passar el temps 45 64 57 33 56 46 65 6 52
Per trobar-se amb amics 20 40 25 15 24 17 33 6 21
Per fer exercici físic 63 55 64 68 59 61 64 4 63
Perquè li agrada l'esport 33 45 41 29 36 43 46 1 43
Per mantenir la línia 17 7 13 29 11 18 10 9 20
Evasió (escapar de l'habitual) 11 7 13 9 17 10 9 20 8
Per mantenir i/o millorar la salut 41 17 32 44 32 36 25 28 35
Perquè li agrada competir 2 6 3 2 3 4 5 3 8
Una altra raó 2 3 2 3 3 4 1 3 3

 

997 994 580 887 612 530 383 75 304

 

1.     Natació recreativa

 

2.     Esports de pilota:

       Futbol camp gran, futbol sala, futbito, futbol 7 i futbol platja, bàsquet, minibasket, voleibol, voley platja i mini-voley, handbol i handbol platja, rugbi i rugbi 7, hoquei herba, hoquei gelo i hoquei sala

3.     Ciclisme recreatiu

 

4.     Gimnàstica:

Gimnàstica de manteniment en centre esportiu, gimnàstica a casa, aeròbic, rítmica, expressió corporal, gym-jazz, dansa, sep, pilates

 

5.     Esports en la naturalesa:

Muntanyisme, senderisme, excursionisme, esquí i altres esports d'hivern, pesca, escalada/ espeleologia, piragüisme, rem i descensos

 

6.     Córrer:

Carrera a peu, atletisme

 

7.     Esports de raqueta:

Tennis, pádel, tennis taula, esquaix, bàdminton

 

8.     Esports en l'aigua: Activitats subaqüàtiques (bussejo, pesca submarina), vés-la  (navegació,     

     windsurf), motonáutica, esquí nàutic, activitats aeronàutiques (amb o sense motor)

9.     Arts marcials: Musculación, culturismo i halterofília, arts marcials (judo, karate,...), lluita,   

     defensa personal

 

Donada la complexitat numèrica de la informació que conté la Taula 49, hem dut a terme, igual que hem fet en capítols anteriors, una anàlisi de correspondències que ha permès elaborar un mapa perceptual que es presenta en el Gràfic 11. En aquest mapa es pot observar el posicionament de cadascun dels nou tipus d'esport en dos eixos cartesians en els quals l'eix d'ordenades ve determinat per la polaritat competició-aventura/evasió, i l'eix d'abcisas per la polaritat lúdic/social-exercici físic/salut. La interpretació que podem fer ara, amb aquests resultats, del posicionament de cada conjunt de pràctiques i exercitzacions físic-esportives, no pot ser una altra cosa que un primer pas en el que podria ser una línia de recerca i reflexió que mereixeria ser seguida amb marcs teòrics més potents i específics que els que venim utilitzant en el present treball, i amb dades empíriques més específics ajustats a aquesta línia de recerca.

Les activitats físic-esportives que hem subsumido en el que hem denominat, de forma genèrica, com a gimnàstica, se situen amb tota claredat en l'extrem del pol exercici físic i salut, i en menor mesura ve determinat pel pol competició. Un altre tipus d'esport fortament determinat pel pol exercici físic i salut és la natació recreativa, que es complementa més feblement amb el pol aventura i evasió, en lloc de fer-ho amb el pol de competició com ocorre amb la gimnàstica.

Amb les arts marcials i amb la carrera a peu el component exercici físic i salut és menor que en la gimnàstica però una mica major en el component competició, sobretot amb les arts marcials que són les pràctiques esportives amb un component més fort de caràcter competitiu.

Els tipus d'esports clarament determinats per motius de recreació lúdica i relació social són els de pilota i raqueta, com no podia ser d'una altra manera per tractar-se de jocs esportius fortament arrelats en les pràctiques lúdiques tradicionals de moltes societats. Unes pràctiques que també estan influïdes, encara que en menor mesura, per la motivació de competició.

Els tres tipus d'esports restants vénen caracteritzats pel pol referent a l'aventura i evasió, que de major a menor intensitat són els motius dels practicants d'esports aquàtics, esports en la naturalesa i del ciclisme. Motius aquests d'aventura i evasió que es complementen, encara que de forma més feble, amb les motivacions de caràcter lúdic i social.

D'aquesta manera hem aconseguit situar en un marc interpretatiu empíricament fonamentat, les distribucions de les motivacions bàsiques que orienten la pràctica dels diferents esports. Unes distribucions el coneixement de les quals pot al seu torn obrir noves vies de treball teòric i planificador en l'àmbit de les polítiques esportives i, en general, de la recerca social dels comportaments esportius. 

Grafico 11. Mapa perceptual de l'Anàlisi Factorial de Correspondències dels motius pels quals es practiquen els esports més populars

 

Mapa perceptual de l'Anàlisi Factorial de Correspondències dels motius pels quals es practiquen els esports més populars

 

6.6. Motius pels quals mai s'ha fet esport

 

Ja vam veure anteriorment que un ampli segment de població del 32% mai ha fet esport. Aquesta població està integrada per un 11% d'individus que mai han practicat esport però que si tinguessin oportunitat els agradaria fer-ho, i per un altre 21% que a més de no practicar-ho no manifesta intenció alguna de fer-ho perquè no sent interès per l'esport. Aquesta diferenciació ja ens està indicant que els motius que han conduït a tanta població a no haver practicat mai de forma més o menys regular algun tipus d'esport, han de ser molt variats, i així és en efecte com es comprova amb els resultats que es presenten en la Taula 50. 

 

Taula 50. Motius pels quals mai s'ha fet esport, 2005-2000

Motius pels quals mai s'ha fet esport 2005 2000
No té temps 43 45
No li agrada 36 39
Per l'edat 27 32
Per mandra i desgana 23 21
Surt molt cansat del treball o de l'estudi 16 15
Per la salut 14 15
No li van ensenyar a l'escola 6 8
No li veu utilitat o beneficis 5 8
No hi ha instal·lacions esportives a prop 5 5
Altres raons 5 3
No hi ha instal·lacions esportives adequades 2 2
  -2.639 -1.872

 

El socorregut argument de la falta de temps lliure és el més citat, el 43%, encara que és utilitzat per menys població que en anteriors enquestes, ja que en l'enquesta de 1990 era més de la meitat, el 54%, la població que adduïa aquest motiu i en la de 2000 era el 45%. També ha disminuït lleugerament el percentatge dels quals reconeixen senzillament que no els agrada l'esport, ja que del 39% que així es manifestava en 2000 s'ha passat al 36% l'any 2005.

La proporció de població que cita el motiu de l'edat també ha disminuït, el 27% en 2005 i 32% en 2000. Es tracta, en la seva majoria, de persones de més de 55 anys que o bé no van tenir mai l'oportunitat de fer esport o, senzillament, van créixer en un entorn poc afavoridor de la cultura esportiva.

Tampoc han variat amb prou feines els percentatges, ja més reduïts, dels quals admeten la seva mandra i desgana, el 23%, que surten cansats del treball o dels seus estudis, el 16%, o que presenten problemes de salut, el 14%. S'ha reduït lleugerament la proporció dels quals afirmen que no els van ensenyar a l'escola, el 6%, enfront del 11% en 1990, i el 8% en 2000, igual que ho han fet els que diuen no veure-li utilitat o beneficis a la pràctica esportiva, el 5% en 2005 i el 8% en 2000.

Donat l'elevat increment en la construcció d'instal·lacions esportives públiques i privades en els últims anys, s'ha reduït sensiblement el percentatge dels quals argumenten que no hi ha instal·lacions prop del seu lloc de residència, el 5%, o que les que hi ha no són adequades, només el 2%. Encara que més endavant estudiarem amb major deteniment l'ús de les instal·lacions esportives i la problemàtica que embolica a aquesta important dimensió del sistema esportiu, els resultats anteriors posen en relleu que en començar el segle XXI l'accés a tals instal·lacions ha deixat de ser un element fortament limitant o condicionant dels hàbits esportius de la població espanyola.

Més limitant està sent un aspecte menys material del sistema esportiu però que si no es diagnostica apropiadament i no es posen mitjans per superar-ho, pot conduir al fet que un ampli segment de la població, sobretot de les noves generacions, viva d'esquena a la pràctica esportiva. Ja hem destacat anteriorment el fet que l'edat és la variable sociodemogràfica que major efecte discriminador té en la distribució dels motius que han conduït al 21% de la població adulta espanyola a no haver practicat mai deporti algun. La resta de les variables sociodemogràfiques no semblen influir significativament en els motius adduïts però, com diem, sí ho fa l'edat i d'una forma concreta i preocupant, ja que són els més joves els que citen en major proporció que la resta que l'esport no els agrada. I encara més, són també els més joves els que citen com a motius de no pràctica la mandra i desgana que senten i que no li veuen utilitat.

Per realçar el canvi generacional que sembla estar produint-se en la cultura esportiva dels joves espanyols, hem elaborat la Taula 51 que recull la distribució dels motius d'abandó de l'esport entre els sis grups d'edat.

Taula 51. Motius pels quals no es fa esport segons l'edat, 2005

Motius pels quals no fa esport 15-24 25-34 35-44 45-54 55-64 Més de 65
Per l'edat -- -- 3 19 40 65
No li agrada 43 40 36 37 37 37
Per la salut 3 3 6 11 18 31
No té temps 49 60 65 55 36 18
Per mandra i desgana 42 38 28 22 20 13
No li van ensenyar a l'escola 3 1 4 5 11 10
Altres raons 4 4 5 5 4 7
Surt molt cansat treball/ estudio 20 24 24 18 14 6
No li veu utilitat o beneficis 8 7 7 5 5 4
No hi ha instal·lacions a prop 9 7 5 6 3 2
No hi ha instal·lacions adequades 2 2 2 2 1 1
  -818 -626 -626 -398 -258 -161

 

El resultat que més crida l'atenció i que té major significació sociològica per a l'argument que venim desenvolupant, és que el grup de joves de 15 a 24 anys és el que en major proporció que la resta addueix els motius de “no li agrada” i “per mandra i desgana”, com a justificació del fet de no haver practicat esport suposadament més enllà de les no gaire nombroses classes d'educació física que són obligatòries en els plans d'estudi de caràcter escolar. Es tracta d'un resultat que bé mereixeria la realització d'una recerca en profunditat per poder conèixer, amb major detall i rigor, factors de caràcter estructural i de personalitat que condueixen a un grup relativament nombrosos de joves a desenvolupar estils de vida totalment allunyats de la pràctica esportiva.

La resta dels motius es distribueixen d'una manera que es pot considerar previsible, en el sentit que l'edat i la salut són citats en major mesura segons avança l'edat, i que la falta de temps, el treball i l'estudi són motius majorment adduïts per grups d'edat intermedis, entre 25 i 55 anys, just en l'etapa de la vida individual en què és major la dedicació a la vida familiar i al treball.

En relació novament amb els motius més freqüents que citen els joves, és oportú recordar que en un article aparegut en les mateixes dates en què es realitzava el treball de camp de la passada enquesta de 2000, el director de la revesteixi Educació Física i Esports amb major i millor tradició en l'ensenyament universitari d'aquesta matèria, APUNTS, descrivia el sistema d'educació física a les escoles espanyoles com “excessivament autoritari, arbitrari i rígid que no ajuda a desenvolupar un criteri independent en els alumnes, la qual cosa genera una pèrdua de confiança en si mateixos i baixos nivells d'autoestima i, en alguns casos, cert temor” (Olivera, 2000:3). A tenor de les dades que venim analitzant, podria afegir-se que pot provocar el rebuig de la pràctica esportiva en molts joves juntament amb altres causes socials, a les quals no pot ser aliena la presència insistent i de vegades asfixiant de l'espectacle esportiu en els mitjans de comunicació, i l'èmfasi en la selecció primerenca de campions en un esport escolar i juvenil molt orientat a la competició, la qual cosa en contrapartida afavoreix l'abandó de l'esport per part d'aquells joves que van quedant exclosos en les diferents fases de l'estricte procés de selecció per a la competició esportiva.

6.7. L'abandó (temporal) de l'esport

Amb anterioritat ja hem vist que el 30% dels entrevistats manifesten estar interessats per l'esport, haver-ho practicat amb anterioritat però que en l'actualitat havien deixat de practicar-ho. Es tracta d'un percentatge de població lleugerament superior a l'oposat en l'enquesta de 2000, en concret el 27% (veure Taula 23en el Capítol 4), la qual cosa posa de manifest que es tracta d'un tipus de comportament social que té una  estabilitat estructural certament consistent. I és que en una societat tan dinàmica i mòbil com l'és la societat espanyola en aquesta etapa de postmodernitat, les rígides classificacions de practicar/no practicar esport no són suficientment flexibles com per descriure fidelment el dinamisme que recorre el sistema social dels hàbits esportius de la població.

Més apropiat resulta introduir la noció d'itinerari esportiu en les biografies personals de la població, la qual cosa ens condueix a contemplar el comportament esportiu com un procés en el qual les circumstàncies ocupacionals i familiars de cada individu determinen pràctiques amb diferent intensitat i fins i tot abandons, amb freqüència temporals, ja que una vegada superades les circumstàncies que van conduir a reduir la pràctica esportiva o a abandonar-la, es torna a practicar amb major regularitat. D'aquesta manera, a cada moment en el temps, hi ha persones que reasumen una pràctica esportiva que havien tingut abandonada durant un període  determinat, de la mateixa manera que altres individus deixen de fer esport per un motiu o un altre com veurem més endavant.

El fenomen de l'abandó esportiu no és privatiu d'un segment concret de la població ja que com es comprova amb les dades que es presenten en el gràfic 12, afecta de forma semblant a individus de diferents característiques sociodemogràfiques.

Gràfic 12. Perfil modal de la població que ha abandonat la pràctica esportiva però segueixen interessats en l'esport, 2005

 

Perfil modal de la població que ha abandonat la pràctica esportiva però segueixen interessats en l'esport, 2005

El sexe dels entrevistats no diferencia significativament l'abandó de la pràctica esportiva, ja que és alguna cosa que declara haver fet el 32% dels homes i el 27% de les dones. Si es para esment a l'edat ocorre alguna cosa semblant, ja que fins i tot en el petit segment de joves de 15 a 24 anys reconeix haver abandonat la pràctica esportiva el 27%, de la mateixa manera que així ho ha fet el 26% de la població de més edat. Entre tots dos grups i en les diferents cohortes de població admeten haver deixat la pràctica esportiva entre el 20% dels majors de 65 anys, i el 34% de la cohorte de 35 a 44 anys. És precisament aquest últim segment de població el que registra un major abandó esportiu, perquè es tracta d'una etapa de les biografies personals en les quals se sol estar ocupat amb fills petits i joves, i en la qual s'està consolidant la carrera professional i ocupacional, la qual cosa fa més difícil disposar del temps lliure i dels recursos necessaris per practicar esport.

Tampoc es tracta d'un abandó que afecti de forma significativa més a uns estrats socials que a uns altres. Si fixem la nostra atenció en l'anàlisi del que ocorre amb un dels millors indicadors d'estratificació social, el nivell d'estudis, s'observa que el percentatge dels quals han abandonat l'esport en l'actualitat en l'estrat més inferior dels quals només tenen estudis primaris, és el mateix que correspon a l'estrat dels quals tenen estudis superiors, el 30%. Entre tots dos pols d'estratificació, es registren percentatges una mica més alts d'abandó, que són màxims entre els quals han estudiat formació professional, el 35%.
Queda clar, doncs, que l'abandó esportiu és un fenomen social àmpliament generalitzat, que s'explica millor per les circumstàncies personals i familiars dels individus que per la seva pertinença a un grup o estrat social determinat.

Un abandó que és més freqüent després d'haver fet esport durant bastants anys, doncs tal com s'observa en les distribucions de resultats que es presenten en la Taula 52, són molt pocs els que han abandonat després d'una curta experiència esportiva.

Taula 52. Temps que va dedicar a la pràctica esportiva abans d'abandonar-la, 2005-2000

 

Va practicar esport 2005 2000
Menys d'1 any 4 4
Entre 1 i 2 anys 12 14
Entre 3 i 4 anys 18 22
Entre 5 i 6 anys 13 12
Més de 6 anys 52 48
No contesta 1 --
  -2.418 -1.393

 

 

En efecte, només el 4% dels quals han deixat de fer esport havien practicat amb anterioritat menys d'un any, mentre que més de la meitat, el 52%, portava fent deporti més de 6 anys quan va decidir deixar-ho. Un altre 48% havia practicat entre 3 i 4 anys, i només un reduït 12% l'havia fet durant un o dos anys.

Pel que fa a la distribució registrada en l'enquesta de 2000 no s'han produït canvis dignes de consideració, ja que també llavors la major part dels quals havien abandonat van practicar anteriorment esport durant diversos anys. El que ens condueix a suposar que en tractar-se en molts casos d'un hàbit llargament conreat, és molt probable que es desitgi tornar a fer esport quan les circumstàncies que van conduir a l'abandó hagin canviat de forma positiva. I així és en efecte, doncs tal com es constata amb les dades de la Taula 53, són més nombrosos els que admeten que tornaran a practicar esport que els que no pensen d'aquesta manera.

Taula 53. Disposició per tornar a practicar esport, 2005-2000

Tornarà a practicar 2005 2000
Sí, amb seguretat 12 11
Probablement sí 28 31
Ara no ho sap 17 18
Probablement no 21 20
Segur que no 21 20
No contesta 1 --
  -2.418 -1.393

 

Els que estan segurs de tornar a practicar no són molt nombrosos, el 12%, però sí ho són els que, de forma més cauta, admeten que probablement sí tornaran a fer esport, el 28%. Un altre grup de població del 17% reconeix que als moments actuals no sap el que farà en el futur, possiblement perquè les circumstàncies que van conduir a l'abandó continuen mantenint la seva vigència. Els molt segurs de no tornar a practicar i els que sense ser tan taxatius reconeixen que probablement no tornaran a fer-ho, són sengles grups del 21%.

Els motius que han conduït a l'abandó de l'esport són molt variats, com correspon a una decisió més condicionada per factors personals i de tipus familiar que per factors socioestructurales. Amb tot, hi ha motius que són notablement més freqüents que uns altres com es comprova amb els resultats que es presenten en la Taula 54.

Taula 54. Motius pels quals va abandonar la pràctica esportiva, 2005-2000

 

Motius abandono 2005 2000
Sortia molt cansat o molt trigui del treball 38 37
Per mandra i desgana 24 28
Per la salut 15 18
Per l'edat 15 16
Per lesions 11 8
Els estudis li exigien massa 10 12
Falta de suport i estímul 9 8
No tenia instal·lacions esportives a prop 6 8
Per falta de temps 5 10
No tenia instal·lacions esportives adequades 4 6
Va deixar d'agradar-li fer esport 4 3
Per falta de diners 3 4
Els amics no feien esport 2 4
Es va enfadar amb l'entrenador 1 --
Els seus pares no li deixaven 1 1
No li agradava al nuvi/a 1 1
No li veia utilitat o beneficis 2 1
Es va enfadar amb els directius -- --
Altres raons 21 12
  -2.418 -1.393

 

El motiu més citat té a veure amb el tipus de treball i els seus horaris ja que el 38% declara que sortia cansat o tarda del treball, la qual cosa li va conduir a deixar de fer esport . I és que àdhuc sent ben cert que de mitjana tendeix a escurçar-se l'horari laboral i a incrementar-se el temps lliure, no és menys cert que amplis segments de població treballadora, sobretot els que ho fan en el complex sector serveis, estan molt lluny de gaudir de la setmana laboral de 35 hores que des de fa uns pocs anys vénen reclamant els sindicats europeus com una conquesta social.

 Potser referent a això s'estigui produint en les societats avançades com l'espanyola, un altre tipus de polarització o dualitat entre els quals tenen horaris ben controlats i amb tendència a escurçar-se -funcionaris, treballadors de grans empreses de fabricació en sèrie, banca i assegurances, per exemple-, i aquells altres que treballen en sectors amb una flexibilitat horària i de temporada molt àmplia i, a més, amb tendència a quedar fora dels convenis sindicals en els quals es pacten reduccions horàries -petit comerç, serveis personals, hostaleria i restauració, turisme, petites i mitges empreses, etc.-. Lògicament, les persones que es troben en aquesta última situació ocupacional, tenen majors dificultats per disposar de temps lliure i d'energies per fer esport, per més que ho necessitin fer tant o més que les que tenen un major i millor control del seu temps de treball i del seu temps lliure. No deixa de ser simptomàtic que pel que fa a 2000, s'ha incrementat en una unitat percentual el percentatge dels quals declaren el motiu del cansament i horari laboral, i set unitats pel que fa a 1990, ja que en aquesta última dècada i mitjana, amb el creixement econòmic i la millora del nivell de vida, també s'han incrementat els treballs en els sectors productius i de serveis més desregularizados.

El segon motiu més freqüentment citat té en principi una causa actitudinal personal, la mandra o la desgana, doncs així ho reconeix el 24%. De nou cal recordar les deficiències del model vigent d'educació física i esport en el sistema educatiu, i la premiosa i ubiqua presència del deporti espectacle, particularment del futbol, com a factors socials que poden provocar més aviat rebutjo que atracció cap a la senzilla pràctica esportiva.

Problemes de salut i d'edat, que amb freqüència estan relacionats entre si, són citats pel 15%, percentatge similar al de 2000. També són similars els percentatges dels quals per motius de l'exigència dels estudis, o, per lesions, el 10% i el 11%, respectivament, van deixar l'esport en 2005 i en 2000.
 
La resta dels motius han estat citats per percentatges inferiors al 10%, i són molt variats: falta de suport i estímul, inexistència d'instal·lacions esportives properes o adequades, els amics no feien esport, falta de diners, va deixar d'agradar-li l'esport, no li veia utilitat o beneficis, falta de suport familiar, i altres motius. Es tracta d'una distribució molt semblada a la qual es va configurar en l'enquesta anterior, la qual cosa revela l'àmplia diversitat de motius personals que condueixen a l'abandó, temporal o definitiu, de la pràctica esportiva.